com en la nit les flames a la fosca

Voluntariat i patrimoni històric

2009-10-11T15:06:00.003+02:00

Aquestes dies ha estat notícia a Menorca la constitució d’un grup d’intervenció de béns etnològics, béns lligats fonamentalment a l’activitat de la pagesia i que, al llarg del segles, ha passat a formar part del paisatge i de la memòria col·lectiva. Ha estat aquesta una iniciativa d’una entitat ciutadana, la Societat Històrico-Arqueológica “Martí Bella”, que està fent possible aquest grup que arreplega entorn d’una cinquentana de voluntaris amb l’objectiu de recuperar, mitjançant la seva feina personal, distints elements que formen part del patrimoni etnològic de l’illa, com ara barraques, ponts de bestiar, etc., i que en aquests moments estan en una situació de preocupant fragilitat que ha disparat les alarmes de l’entitat en qüestió.

Hi ha que dir que aquesta magnífica iniciativa no resulta nova a l’illa, donat que tenim altres exemples en què distints grups de persones s’han organitzat amb el propòsit de posar-se mans a l’obra. I això de “mans a l’obra” ho dic en un sentit figurat, de posar-se en marxa, però també en el sentit literal de l’expressió, “mans a l’obra” per tal que distints béns que formen part del nostre llegat patrimonial, que és tant com dir de la nostra cultura, de la cultura de tots, no segueixi la senda inexorable de l’abandonament amb el resultat final, desgraciat, no volgut, de la seva desaparició. Perquè, ben al contrari, es pugui no solament conservar, mantenir aquest llegat, sinó també recuperar-lo en el seu màxim esplendor. Tenim exemples relativament recents, com ara la feina de recuperació de les edificacions històriques de l’illa del Rei que està duent a terme l’associació d’Amics de l’Illa. O també la feina que està fent l’associació Lithica, amb la magnífica recuperació i posada en valor de les pedreres de s’Hostal, fins fa pocs anys abandonades, grans dipòsits que havien estat de deixalles i que ara tornen a mostrar-se amb la seva cara més amable gràcies a la feina feta.

També tenim altres exemples, potser els que van ser pioners en aquest camí, i que durant prou anys han estat duent a terme la seva feina, d’una forma callada per efectiva, com ara la tasca de recuperació del patrimoni marítim, d’antigues embarcacions que malgrat havien deixat de navegar per les aigües mediterrànies, no podíem permetre que naufraguessin en la mar de l’oblit. Una feina aquesta que estan fent els Amics de la Mar, i que en aquests moments està en un estat d’incertesa pel fet que la propietat de les pedreres de Robadones, dipòsit d’un centenar de barques, els vulguin fer fora. I també, naturalment, la feina que des de fa més de deu anys estan duent a terme els Amics del Museu de Menorca, en aquest cas una tasca centrada en la recuperació del patrimoni arqueològic, primer al poblat talaiòtic de Talatí, i aquests darrers anys al monumental poblat de Torre den Galmés, on s’estan salvant, investigant i posant a l’abast del públic diverses cases d’aquesta llunyana època de la història dels antics pobladors de l’illa.

Veim, així, que poc a poc s’ha anat estenent una xarxa de voluntariat que abasta diversos àmbits del patrimoni col·lectiu en l’intent de salvaguardar-lo: patrimoni etnològic, patrimoni militar, arqueològic, marítim, ...Un fenomen a l’alça que val la pena que sigui objecte de reflexió, si més no per part dels qui ens preocupa aquest llegat cultural que a tots ens pertany. Un fenomen, en definitiva, de recuperació en el sentit material del terme, que fa costat a altres feines que també són tant necessàries com ara les de divulgació, de reivindicació, d’educació, ...., i que també fan les mateixes associacions juntament amb d’altres.

La pregunta , però, que inevitablement em ve al cap és si aquesta dinàmica d’aparició de grups que fan feina material per a la recuperació del patrimoni històric no respon precisament a l’existència d’un buit, un buit provocat per la possible manca d’actuacions per part de l’Administració. És a dir, i en altres paraules, ¿estan omplint aquests grups amb les seves iniciatives de feina comunitària una deixadesa en les seves responsabilitats per part de l’Administració ? La meva opinió és que no. Consider que no respon aquest fenomen a una pretesa desídia de l’Administració. Ben al contrari, pens que el que s’està fent és una feina que complementa, precisament, el que l’àmbit de lo públic fa, o hauria de fer. Perquè no podem esperar que el papà Estat o la mamà Administració sigui la responsable del manteniment, de la preservació , de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural col·lectiu. En primer lloc, perquè això, senzillament, no és possible. L’Administració no pot arribar a tot, perquè, afortunadament, és molt el patrimoni de què en som responsables, responsables perquè ens ha estat llegat. I els diners públics sabem que són limitats, que no poden abastar les inesgotables necessitats en aquesta àmbit.

Però la qüestió no radica principalment en aquesta impossibilitat de l’Administració d’arribar a cobrir totes les necessitats en matèria patrimonial. Crec, més bé, que l’Administració ni DEU, ni HA DE, pretendre assolir de forma unilateral aquesta responsabilitat. Consider que si preteníem això aniríem ben equivocats. És evident que els poders públics tenen una responsabilitat molt gran, en primer lloc perquè són els titulars d’unes competències que han d’exercir, i perquè són, entre altres coses, els qui tenen el gruix dels recursos econòmics necessaris per fer possible aquesta tasca. Però l’Administració fonamentalment ha de vigilar, ha de controlar, ha de fomentar, ha de donar suport. Però la responsabilitat és social, és, dit d’una altra manera, de tots nosaltres. Per açò és tan important propiciar el clima necessari perquè sorgeixin grups de ciutadans que, prenent consciència de que el patrimoni, la cultura, és responsabilitat de la col·lectivitat, decideixin prendre part activa, amb les seves pròpies mans, amb el propi cervell, amb el propi cor, per a la preservació i la dignificació d’aquest patrimoni que ho és de tots.

D’altra banda, no hem de tenir cap dubte que el fet que grups de gent s’impliquin en aquesta tasca és la millor manera de conscienciar la resta de la població. Perquè, no ens enganyem, allò que fa l’Administració és vist com quelcom de llunyà, quelcom que no ens afecta tant de prop, no és percebut com una cosa pròpia, com si no anés amb nosaltres. En canvi, si la mateixa feina sorgeix de la iniciativa ciutadana és el camí més ràpid i més segur perquè l’altra gent se n’adoni que el que s’està fent és, en definitiva, lluitar per unes riqueses que a tots ens pertanyen, és, en definitiva, donar-li el valor que aquest llegat es mereix.

Barques, restes talaiòtiques, barraques, edificis històriques, feines i eines antigues: tot això fa un llegat d’un valor superior que tenim l’obligació de servar i preservar, i això ho farem realment possible des del moment que la idea del voluntariat en aquest àmbit vagi calant de cada vegada més en la nostra societat. És, per tant, qüestió que ens facem voluntaris en l’estimació dels tresors que hem rebut. Uns tresors que hem de transmetre, en millors condicions, a les generacions futures. Amb la implicació de la gent i amb la complicitat de l’Administració açò serà possible.

auctoritas

2009-09-21T16:46:00.002+02:00

Els habitants de l’antiga Roma distingien entre auctoritas i potestas. La auctoritas la tenien determinades persones a qui la comunitat els reconeixia com a posseïdors d’uns coneixements i unes capacitats que els legitimava per emetre una opinió qualificada sobre afers que afectaven els interessos col·lectius. Així, quan el ius civile se separa del ius sacrum, la interpretació del primer passa a ser una comesa dels jurisprudents, la funció dels quals consisteix en respondere, una funció basada en la auctoritas. Per tant, quan rallam d’auctoritas rallam fonamentalment d’un ascendent moral de determinades persones, reconegut per la societat. És el conjunt de membres de la col·lectivitat qui atorga la auctoritas en tant que fa aquest reconeixement. La auctoritas es contraposa a la potestas, que té un significat de poder, el qui apliquen determinades institucions o persones en tant que capacitades legalment per fer-ho. En altres paraules, l’auctoritas implica reconeixement social, la potestas és reconeixement legal.

Aquests dies la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, ha estat notícia per haver proposat dues mesures que afecten l’ensenyament. La primera consisteix en fer una llei (que té un antecedent al País Valencià) per la qual els mestres i professors seran reconeguts com a “autoritats” : això vol dir en la pràctica que, si algú agredeix un mestre, la pena a que pot ser castigat és major (fins a 4 anys de presó i multa de 3 a 6 mesos, segons l’art. 551 del Codi Penal). D’aquesta manera, es vol reforçar la deteriorada figura de l’ensenyant, que ara per ara és sovint objecte de maltractaments per part d’alumnes i pares. Una solució, en definitiva, punitiva per als qui atemptin mitjançant l’agressió física o l’amenaça, a través de la consideració del mestre com a autoritat. L’altra mesura anunciada consisteix en reintroduir a les aules la tarima, amb l’objectiu de situar físicament el mestre per damunt els alumnes i donar-li així un rang de superioritat, rang que s’havia perdut amb la igualació que s’havia donat arran de l’eliminació de la tarima en qüestió. En definitiva, es persegueix que els alumnes tenguin clar que es troben davant una autoritat, a la qual cal respectar i obeir.

Crec que les propostes de la presidenta madrilenya contenen una forta dosi de demagògia, són propostes populistes que, més que cercar solucions als problemes greus que pateix l’educació, pretenen l’adhesió fàcil de la gent que, d’una forma acrítica, pensi que un problema de fort calat s’aclareix amb mesures banals. És, en definitiva, posar una cortina de fum davant la realitat.

No ens enganyem: els ensenyants no recuperaran la perduda autoritat pel fet que una llei així ho digui, ni perquè els elevem 15 o 20 centímetres per sobre dels alumnes. És el reconeixement social, el que cal propiciar. I per això, el primer que cal fer és tenir clar el rol fonamental que compleixen aquests professionals i donar-los mitjans perquè puguin fer la seva feina en condicions, cal situar l’educació com a prioritat de les polítiques públiques; creure, en definitiva, en l’educació. Quina contradicció, els qui volen reconèixer mitjançant la llei el caràcter d’autoritat dels professors són precisament els qui impulsen actituds com ara l’objecció de consciència a l’assignatura Educació per a la Ciutadania: que és això, sinó restar-los autoritat, als ensenyants ? I són els mateixos que practiquen una política de deteriorament de l’ensenyament públic, per tal d’afavorir l’ensenyament privat proper a la pròpia ideologia, a la seva visió del món.

Ara bé, l’autoritat del mestre no es recuperarà solament per l’acció dels poders públics (els qui detecten la potestas) sinó fonamentalment per l’actitud que adoptem les famílies: no és possible que continuem veient-lo com a rival nostre i dels nostres fills, uns fills a qui defensam a capa i espasa facin el que facin a l’aula. Qüestionant, amb aquesta actitud, l’autoritat dels mestres, una autoritat que algú vol fer-nos creure que es recupera via butlletí oficial.

L'estiu triomfal de les sueques

2009-09-17T22:06:00.003+02:00

I no em referesc a les sueques que van portar una alenada d’aire fresc en l’atmosfera pesant i grisa de la societat espanyola dels anys 60, les que van regnar a les platges i van ser motiu de desig, ocult o no tant, per als reprimits mascles de l’època. Em referesc a la trilogia de “Millennium” (“Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”), de l’escriptor nòrdic, ja traspassat, Stieg Larsson. Les seves novel·les han estat un vertader fenomen social, que va més enllà de l’estrictament literari. Coneixeu algú que NO les hagi llegides ? Ha estat una autèntica febrada, la que han provocat aquestes sueques ! Objecte no sols de lectura, sinó de comentaris, d’intercanvis, ...., llàstima que el seu autor no hagi pogut veure i viure l’èxit de les seves obres. Unes obres que han, estat, en definitiva, un “best seller”.

Per cert que els “best sellers” són rebutjats sistemàticament per molts de lletraferits, que consideren –generalitzant erròniament—que són obres de segona categoria des del punt de vista literari, que són mers objectes comercials per al consum de masses i de les quals, per tant, en fugen tant com poden. No estic d’acord amb aquesta visió. “Best seller” no té perquè significar baixa qualitat ni banalitat. Aquesta postura menyspreadora de les obres massivament llegides correspon més bé a un elitisme recercat, em sembla. I no hem d’oblidar que obres com aquestes d’en Larsson tenen un valor afegit, i és que fan perdre la “por” de molta gent a la lectura, fet que per si ja és positiu. Ara mateix em ve al cap la sèrie de Harry Potter, que va fer possible que molts de fillets i joves s’apropessin a la lectura. Si dels molts lectors que tenen aquestes obres d’èxit, encara que només sigui una petita part queden engrescats per l’hàbit de la lectura, ja haurà valgut la pena.

Tornant a les novel·les de l’autor suec, crec que ningú no pot negar que estan molt ben tramades. No sé si literàriament estan coixes, però el que sí està clar és que són obres el desenvolupament de les quals fa que el lector s’hi enganxi, mantenen tot el temps la intriga i l’interès. Pens que el seu èxit també és degut a que hi intervenen uns personatges molt especials, l’estrella és sens dubte la Lisbeth Salander, un personatge tan singular, amb els seus traumes, la seva aversió a les convencions socials, la seva marginalitat, però també la seva genialitat i la seva fragilitat. Una característica de la trilogia és la visió que té de les relacions homes – dones, encara que --tot i que és de valorar el fet que signifiqui un autèntic al·legat en contra del maltractament de les dones-- pens que arriba a excedir-se en una visió excessivament negativa del paper dels homes. Són molts els personatges masculins presentats en negatiu, com a enemics de les dones, amb el perill de crear una dicotomia en què els homes sempre són dolents.

En definitiva, amb la trilogia de “Millennium” molta gent s’ho ha passat –ens ho hem passat-- molt bé aquest estiu.

EL PREGÓ

2009-09-10T21:43:00.004+02:00

Sembla que el pregó de les festes de Gràcia d’enguany està aixecant certa polseguera, amb molts comentaris i amb molta gent ofesa, especialment de la part de ponent de l’illa, pel que sembla i també pel que llegim a la premsa insular.

He de dir primerament que el pregó em va semblar que no estava a l’alçada: pobre, gens preparat, farcit d’acudits fàcils i amb algunes referències que estaven fora de lloc: lloances a l’alcoholisme durant les festes, referències sexuals innecessàries, … Però d’altra banda tampoc no podíem esperar altra cosa tenint en compte el pregoner. En Santi Millán és un actor còmic que es dedica a això, a dir bajanades per fer riure a la gent, amb un humor barroer, pretesament "gamberro" i per a consum poc exigent. Per tant, vam tenir el pregó que corresponia al pregoner elegit.

Pens que l’Ajuntament de Maó hauria de revisar el seu disseny de pregó. Entenc que cada any els responsables municipals deuen tenir un dilema a l’hora d’elegir la persona que ha de donar el tret de sortida de les festes, perquè aquest acte s’ha convertit en un esdeveniment de masses (milers de persones acudeixen cada any a la plaça de la Constitució) i per tant han de cobrir les expectatives quant a popularitat de l’escollit. Això els ha fet caure en la necessitat de dur personatges mediàtics, que poca relació tenen amb la ciutat: Pepe Rubianes, Boris Izaguirre, Santi Millán, ... Així idò, el personatge es dedica a representar el seu paper habitual, però en aquest cas des del balcó de Dalt la Sala. I llavors tenim el resultat que tenim. No pretenc que el pregoner hagi de ser cada any un maonès “de raça” (d’altra banda he de dir que alguns dels millors pregons els he sentit de gent de la població, supòs perquè , conscients de la seva responsabilitat, se’ls preparen molt més), però sí algú escollit amb criteris més rigorosos. Perquè no una científica de renom o un bon escriptor, en lloc d'un còmic ? A no ser que el que pretenguem sigui un monòleg humorístic en directe. Però de programes còmics ja n’hi ha abastament a la tele.

Una altra qüestió, entenc que molt diferent, és com han ofès determinades al·lusions d’en Santi Millán, especialment per la banda de Ciutadella. Crec que no hem de tenir la pell tan fina, perquè el que va fer és, com deia, alguns acudits fàcils, i que com a tals s’han de rebre, no com a atacs o greuges a cap poble. Potser ens falta més capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, de no prendre’ns tant seriosament, tot i que això de vegades se'ns fa difícil, especialment quan les bromes venen de tercers. Però ja que vam tenir un pregó que volia ser humorístic, amb humor ens ho hem de prendre ...

I l’any qui ve, qui tindrem de pregoner ? Potser na Yola Berrocal (Mateeeuuu, no donis idees...)

CAPGROSSOS

2009-09-06T16:44:00.002+02:00

Amb el pas dels anys, les festes es converteixen, més que en un moment present de gaudi, en refugi dels nostres records. Cadascú hi desa els més preuats, aquells que potser un dia ens deixaren una marca indeleble. El meu record més estimat de les festes de Gràcia, es vincula a la infantesa. Va ser llavors, als voltants dels set o vuit anys, quan vaig descobrir les festes d’una forma activa, participant com a capgròs, el que aleshores dèiem “cabezudos”.

Record el dissabte de Gràcia. En haver dinat, partia cap a l’Ajuntament. Allà, un grapat de fillets esperàvem que ens obrissin les barreres de Dalt la Sala per anar-nos a disfressar de capgròs. Unes teles vermelles i el caparrot, i ja estàvem frisosos de començar el passacarrer. Divertint els altres ens divertíem nosaltres. I, a sobre, ens pagaven ! N’era aleshores responsable en Tàquio Florit, empleat municipal, que ens donava deu pessetes a cadascun de nosaltres.

I partíem, amb els gegants i acompanyats dels sons alegres d’aquella banda de música que tan hieràticament dirigia el mestre Guasteví, a recórrer els carrers de Maó. He de confessar que dins aquella disfressa, era feliç. Potser perquè era la manera, sota aquell anònim i divertit caparrot, de vèncer la meva timidesa i poder gaudir així de la festa.

Esperava durant setmanes aquella ocasió. Però esperava especialment la passejada del dia de Gràcia. Perquè era el dia major de la festa quan la banda de música, amb els gegants i els capgrossos, passaven pel carrer de Santa Cecília, al barri dels pescadors. Fèiem aturada a ca’n Mateu es gelater, qui convidava els membres de la festiva comitiva, músics i capgrossos, a un polo. Era, per a mi, el moment àlgid de la festa, amb l’alegria del passacarrer i jo, orgullós, al costat de mon pare i ma mare, repartint la refrescant llepolia .

Són aquestes vivències les que ens van lligant a un poble. Unes vivències que aquests dies, com cada any, torn a reviure.

QUIN PERSONAL !

2009-08-31T16:34:00.001+02:00

Em comptava l’altra dia una companya de feina un fet que l’hi havia succeït a sa mare: anava ella caminant per la platja de Sant Tomàs quan va veure tres informadors d’aquests que van fent campanya sobre la conservació de la platja i van explicant a la gent la necessitat de no embrutar-la, especialment amb les llosques de les cigarretes, i que amb tal motiu regalen als fumadors un cendrer cònic de plàstic. Quan va veure que un dels tres, una noia, estava fumant, s’hi va dirigir i en to de broma li va dir que suposava que deuria dur el cendrer per tal de no tirar la llosca a la sorra. La reacció de la informadora va ser totalment inesperada, per a la pobra dona: “Estoy en un espacio público y fumo porque me da la gana”, li va esbrufar, i va continuar: “y si tiro la colilla no pasa nada porque mañana pasará la máquina y la recogerá”. I va llençar la llosca al terra en un gest de clar desafiament.

A part del fet que aquesta noia sigui una mal educada de dalt a baix i que no hauria d’estar en aquesta feina perquè està actuant de forma contrària al que teòricament “sensibilitza”, hi ha un tema més de fons que em preocupa, i és el fet de la baixa qualitat d’alguns treballadors de temporada que tenim a Menorca. Com sempre, el problema no es pot estendre a tots, perquè és ben clar que hi ha gent magnífica que fa la seva feina d’una manera responsable. Però hi ha una minoria que ho malmet tot, gent supòs que a disgust amb la seva feina que donen una penosa imatge als visitants i també als qui estem aquí tot l’any. El propi fet que siguin treballs que es requereixen per a temporades curtes fa que no venguin precisament els millors i més preparats, sinó que moltes vegades són gent professionalment poc qualificada que va a salt de mata, amb la qual cosa s’aconsegueix oferir un servei degradat que desqualifica Menorca com a destinació turística (i que no se’ns ocorri, en bona part dels bars i restaurants, dirigir-nos al personal en català, que tenim moltes probabilitats de rebre una contesta fora de lloc !)

No sé com es pot solucionar aquest problema, llevat que administracions i empreses haurien de ser més curosos a l’hora de seleccionar el seu personal, i que els usuaris hauríem de ser més conscients dels nostres drets, i per tant denunciar quan hi ha una mala atenció. El que està clar és que no podem permetre que aquesta gent ens foti el negoci i que, a més, ens faci mala sang.

EQUIPAMENTS CULTURALS ¿MENORQUINS?

2009-08-28T17:32:00.002+02:00

Fa uns quant dies em va sorprendre agradablement una noticia apareguda a la premsa insular. Es tractava de l’anunci de que la biblioteca municipal de Ciutadella ampliava, durant l’estiu, el seu horari, i que en lloc de tancar a les 8 del fosquet, hora habitual, tancaria 2 hores més tard, a les 10 del vespre. Vaig pensar que era una mesura molt encertada, adaptar l’horari a les necessitats i demandes del públic. Una bona iniciativa, així, de l’Ajuntament, compartida, pel que pogut comprovar, per altres biblioteques de la xarxa insular, que a més del seu horari, adapten també les seves activitats a l’època estival.

Aquestes iniciatives contrasten, però, amb el que succeeix a la biblioteca pública de Maó, la qual, durant els mesos d’estiu però també per Setmana Santa i per Nadal, fa ben al contrari: reduir dràsticament la seva activitat. Així, aquesta biblioteca sols obre 4 hores al matí de dilluns a divendres. En lloc d’adaptar el funcionament, i per tant l’horari, al que seria lògic en unes èpoques en què de més temps lliure disposa la gent, fan a l’inrevés. Jo crec que un equipament cultural públic ha de tenir clar a qui serveix i per a què serveix, i per tant ha de dinàmic, facilitar-ne l’accés a la gent, oferir propostes que siguin atractives. Perquè la biblioteca pública de Maó duu aquesta línea ? Solament hi trob una explicació, i és el fet que és un equipament que ni és titularitat de les institucions menorquines ni està gestionat des de Menorca. El seu titular és, encara !, l'Estat, el Ministerio de Cultura, i la seva gestió pertany al Govern Balear. Malgrat que fa molts anys que s’està demanant el seu traspàs, això encara no s’ha produït. I per tant, els menorquins tenim un equipament amb una gestió molt qüestionable i, amb una dotació de personal molt minsa, un equipament que en definitiva funciona a mig gas quan podria donar molt més de si.

He escrit “els menorquins tenim un equipament”, però la realitat és que “no tenim”, perquè no és nostre, malgrat estigui situat a Maó. Crec que ja és hora, que ho sigui, nostre, que es gestioni des de Menorca i que, en definitiva, serveixi a la gent que aquí hi viu. Per cert, també podriem parlar del Museu de Menorca, però això ja ho farem un altre dia.

D'ERIÇONS A LA FRANCESA

2009-08-26T18:49:00.003+02:00

Havia sentit comentaris molt elogiosos de la novel·la “L’elegància de l’eriçó”, de la professora de filosofia Muriel Barbery, obra que va ser guardonada amb el Premi dels llibreters francesos el 2007, uns comentaris que havien encès la meva curiositat. Com que em van regalar el llibre pel meu aniversari, era el moment d’esbrinar perquè aquesta obra s’havia convertit en objecte de culte per a molta gent.

La novel·la es construeix entorn de dos personatges principals, ben especials per cert. En primer lloc, tenim na Renée, una portera en un palauet on hi resideixen, en sengles apartaments, vuit famílies de l’alta burgesia parisenca. És algú que exteriorment compleix amb les característiques que el benestant propietari espera d’una senzilla portera: una persona passiva, sense gaires llums, amb el punt servicial necessari per desenvolupar discretament la seva feina. Però aquesta Renée n’amaga una altra de ben diferent: una dona intel·ligent, “cultivada” que hom diria, que igual pot parlar de “La ideologia alemanya” de Karl Marx, com comentar l’obra de Tolstoi o les obres de l’escola de pintura holandesa. Però prou que se’n guarda, d’exterioritzar tots aquests coneixements. Perquè en definitiva, ha de complir amb el paper que se li ha assignat: ser una inculta i humil portera, al servei dels rics i feliços propietaris de la casa.

L’altre personatge és la Paloma, una preadolescent de 12 anys que és –i se sap—intel·lectualment superdotada, que intervé inicialment en la novel·la a partir dels que ella anomena “Pensaments profunds”, reflexions escrites on hi aboca el fàstic i el desencís vital que li provoca el seu entorn, que l’ha portada a preveure i preparar el seu suïcidi a data fixa. Paloma és filla d’una de les famílies que habiten l’edifici on la Renée n’és la portera, amb el pare ministre “socialista”, més pendent de la seva escalada social que d’altra cosa.

La vida d’ambdós personatges donarà un tomb a partir de l’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, un japonès ja gran, Kakuro, que serà l’únic que copsarà el que s’amaga sota les aparences exteriors de la Renée i la Paloma, algú que sabrà valorar-les pel que realment són. A partir d’aquí, s’aniran produint un seguit d’esdeveniments que trauran a la llum tota la riquesa de tots tres.

He de dir que, malgrat que els personatges siguin inversemblants, especialment la Renée (una dona que no se sap com ha arribat a adquirir ella sola la solidesa cultural de què gaudeix), la novel·la no perd per això credibilitat, ben al contrari, aconsegueix que ens els fem nostres, els actors que intervenen. Es tracta d’una obra certament divertida, on els pensaments que es donen al llarg de tota l’obra estan amarats d’un subtil sentit de l’humor que fan que ens ho passem bé, al temps que ens conviden a la reflexió. És, així, una obra divertida i al mateix temps tendra, de la tendresa que desprenen els personatges principals.

Pens que ”L’elegància de l’eriçó”, tot i que no passarà a la historia de la literatura, sí és una obra amb la qual et sents satisfet quan l’has llegida, perquè humor, reflexió i una bona trama literària combinen per fer una novel·la que, a la fi, et resulta entranyable.

EL PATRIMONI MARÍTIM EN PERILL

2009-08-25T07:37:00.005+02:00

En el fòrum de debat que, sota el títol de "Menorca Illa del Rei" es va celebrar la setmana passada, em va cridar l’atenció la defensa que va fer el general Luis Alejandre, líder carismàtic de l’Associació d’Amics de l’Illa de l’Hospital, de la bondat que la societat civil s’involucri en projectes de recuperació col·lectius, i va posar com a exemple el de Lithica, que està recuperant les pedreres de s’Hostal, a Ciutadella, i l’associació que ell mateix presideix, que cal reconèixer que està fent una important tasca de recuperació del patrimoni arquitectònic d’aquesta illa del port de Maó.

Crec, però, que el general Alejandre se’n va oblidar, d’altres iniciatives col·lectives de recuperació del patrimoni. I em referesc avui a la feina que estan fent Amics de la Mar del Port de Maó i Amics de la Mar de Menorca, que com sabeu des de fa anys estan embarcats (i mai millor dit) en una importantíssima tasca de recuperació del patrimoni marítim, amb dotzenes de barques tradicionals que han salvat de la destrucció i que han restaurat per tal que la gent no oblidem aquests autèntics tresors, tan lligats com estan a la història d’una illa com Menorca, per definició sempre dependent de la mar. Aquestes barques les tenen dipositades a l’antiga pedrera de Robadones, a la mitjania entre els termes municipals de Maó i es Castell, on havien anat configurant al llarg dels anys un autèntic Museu Marítim.

Doncs bé, resulta que aquestes associacions tenen un problema molt greu, perquè la propietat els vol desnonar, és a dir, que els vol fotre al carrer, malgrat que ells han seguit pagant el seu lloguer puntualment. Però supòs que els amos de la pedrera volen treure-hi un profit (econòmic, és clar) més gran, a la pedrera, malgrat que estigui declarada Bé d’Interès Cultural i, per tant, pocs altres usos podrà tenir. Aquest fet, el que es facin fora de Robadones, suposarà un daltabaix per als Amics de la Mar i per al patrimoni marítim de què en són dipositaris, perquè no és gens fàcil trobar una ubicació per a dotzenes de barques, amb l’enorme espai que ocupen. Idò, resulta que el general Alejandre es va oblidar de la feina altruista que fan Amics de la Mar, i de la greu situació en què es troben, que pot fer anar en orris molts anys de feina de recuperació d’un patrimoni únic, que si es perd ja mai més no es podrà tornar a tenir.

Ara ve, però, la pregunta del milió: sabeu qui és el propietari de la pedrera de Robadones, que vol fer fora als Amics de la Mar ?

ELS DOTZE APÒSTOLS

2009-08-20T08:16:00.005+02:00

Apòstols del cel·lo, naturalment. Ahir vam anar amb na Marga al concert dels "Els 12 cel·listes de la Filharmònica de Berlin" organitzat per Joventuts Musicals de Maó en el marc del 36è Festival de Música. Hi anava il·lusionat però també amb un cert temor de no trobar-nos amb un concert excessivament monocromàtic, pel fet de haver-hi un sol instrument repetit dotze vegades. Però el resultat va ser magnífic, aquesta gent domina la música d’una forma magistral, fent que distintes i combinades veus surtin dels seus cel·los, amb un continu diàleg entre ells.
Van tocar peces molt distintes, des de Bach, amb un dels seus contrapunts de l'art de la fuga, fins autors contemporanis. He de dir que no som precisament molt amant de la música "clàssica" contemporània, alguna peça em va costar més de seguir-la, com ara la de Boris Blacher, però pel que fa a la resta també en vaig gaudir, amb les interpretacions que van fer. Van sonar la Pavane de Fauré que va ser senzillament deliciosa. I Piazzolla. Quan dic que no m’agrada especialment la música contemporània evidentment he de fer l’excepció de Piazzolla, senzillament perquè és magnífic, almanco per a mi. L’argentí va saber dur el tango al súmmum de la bellesa musical, l’hi va treure l’aurèola de música tavernària per fer-ne música universal.

En resum, el concert va ser molt bo, els 12 cel·listes ens van mostrar el seu mestratge. La nota negativa del concert van ser les condicions del Teatre, amb una calor autènticament insuportable. Per paga, ens havia tocat anar a galliner (ahir vaig comprendre realment perquè li diuen així), quan vaig anar a comprar les entrades estava pràcticament tot venut. De totes formes, també és gratificant contemplar l’èxit de públic d’aquests concerts, veure com l’esforç que fan els organitzadors del Festival (especialment en Francesc Fèlix i el seu fill Joan) té la recompensa de tenir ple a vessar el Teatre. En els tres concerts que hem anat na Marga i jo aquest mes d’agost hi hagut una massiva assistència en tots ells. I això també s’ha de valorar, perquè és una feina desinteressada la que fan aquesta gent, alhora que és una garantia per a la continuïtat del Festival (per cert, encara no he vist pel Teatre Principal el conseller de Turisme ...).

Com deia, dotze apòstols. I cap d’ells no va trair (les nostres expectatives).

DE PEDRES I DE PERSONES

2009-08-14T18:19:00.003+02:00

Avui hem presentat en roda de premsa els resultats del camp de treball de Torre den Galmés, que cada any organitza Amics del Museu de Menorca en aquest poblat talaiòtic. Enguany és la vuitena campanya que estem duent a terme en aquest lloc, i que té el doble objectiu de recuperació del nostre patrimoni arqueològic, en aquest cas l'excavació d'algunes cases talaiòtiques, i la funció didàctica d'ensenyar la pràctica sobre el terreny als futurs professionals de l'arqueologia. Venen estudiants universitaris d'arreu, a passar una calorada els mesos d'estiu entre pedres, pols i qualque petit tresor que sempre sorgeix quan menys t'ho esperes, ja sigui en forma de ceràmiques, d'utensilis domèstics que utilitzaven els antics pobladors de l'illa o fins i tot del que queda d'ells mateixos en forma d'esquelets. Els joves que venen a excavar sota l'impacable sol estival menorquí ho fan perquè estimen veritablement el que fan, estimen la història i el que ella ens ensenya. Poc a poc fan possible que coneguem una miqueta més del nostre passat, és a dir de nosaltres mateixos.

Crec, però, que és de destacar que la recuperació del patrimoni col·lectiu es faci des del voluntariat. En aquest cas, Amics del Museu de Menorca, un grup de gent que vol dur endavant aquest compromís per conèixer i servar la nostra història. I no ho dic perquè en sigui el president, perquè al cap i a la fi jo no hi vaig, a excavar, a patir calor i empassar-me la pols recuperant centímetre a centímetre aquest antic assentament. Però també he de dir que si estic al davant de l'associació és perquè hi ha un nucli actiu de gent que fa de bon gust treballar-hi amb ells. Gent com ara en Quim, na Carme, n'Octavi, na Sílvia, en Toni, en Xisco o en Gustau, senten -i la transmeten- veritable passió pel passat, per la història, per la cultura. Amb el camp de treball, amb les visites didàctiques que s'organitzen des de l'associació, amb el concurs de fotografia, amb la participació a les fires de la ciència, ..., és una feina necessària per tal de bastir una xarxa compromesa amb la nostra societat.

En fi, avui volia agrair que hi hagi gent que, amb la seva feina callada, facin possible continuar avançant.

EL PERQUÈ DEL NOM

2009-08-11T21:23:00.002+02:00

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Barcelona, setembre de 1937

A SAC

2009-08-08T11:09:00.004+02:00

Aquesta setmana ha esclatat un nou cas de corrupció a Mallorca lligat al govern de Jaume Matas, el cas Palma Arena, en què han estat detinguts, entre d'altres, l'exdirector general d'Esports Pepote Ballester i l'anterior regidor d'esports a l'Ajuntament de Palma i actual portaveu del PP, Rafael Durán. Es tracta de l'enèssim cas que surt a la llum, de corrupció lligat a Matas i el Partit Popular a les Illes. Intent fer memòria i, són tants els escàndols que els dos darrers anys han vist la llum, que he perdut el compte: Andratx, Turisme Jove, Ajuntament de Ciutadella, cas Cola-cao, consellers Joan J. Cardona i Jaume Font, ...

Davant aquest darrer cas, no he sentit ni indignació ni ràbia, tampoc alegria perquè els hagin detingut, més bé en sent un profund desànim, i explicaré perquè.

Crec que no estem davant uns casos de corrupció. Delinqüència n'hi ha hagut sempre, lladres, aprofitats, gent que s'ha cregut impune per ficar mà a la butxaca aliena, personatges sense escrúpols, sense sentit de l'ètica, el món n'està ple. I en el món de la "res pública", dels afers públics, de la política, cap partit està a salvaguarda que li surgeixi alguns d'aquests personatges i que l'esquitxi amb la seva merda. Però en el cas de Balears d'aquests darrers anys no crec que es tracti d'això. Repetesc, no estem davant uns casos de corrupció. Estem davant la plasmació de la cultura de la corrupció. Amb el seu darrer govern, Jaume Matas i el Partit Popular sembla que van fer del saqueig dels diners públics una forma de fer, una forma de ser. Dóna la impressió que s'havien autoconvençut que això era el normal, que ells estavan per damunt de qualsevol moral que hagués de regir el seu modus d'actuar. Ha estat un saqueig sistemàtic. Ha estat la substitució dels polítics pels pirates. Els pirates de la mediterrània, que han anat a sac.

Però el que més me fot de tot això no és que un partit i un govern hagi fet del pillatge la seva forma de fer i de ser. El que més me fot és que continuin representant bonibé un 50% de la població d'aquestes dissortades illes. Què vol dir, això ? És, potser, que la meitat de la població de les Balears veu normal aquesta forma d'actuar ? Significa això que la meitat de la població avala, si més no, aquesta sistemàtica de delinqüència ?

Sé que som injust, perquè les generalitzacions mai no són bones ni encertades. Però quan ara veig un càrrec públic del PP no puc evitar que una profunda desconfiança m'envaeixi, no puc evitar veure un potencial delinqüent. I quan veig un afiliat, fins i tot un votant del PP, no puc evitar veure un còmplice de la delinqüencia.

Ens han robat molt més que els nostres diners.

ASPIRINES AMB SUCRE

2009-08-05T13:34:00.000+02:00

A l'anterior entrada del bloc escrivia sobre el poble d'Abizanda, als pirineus aragonesos, on està situada la "Casa pirenaica de los títeres", i on hi trobam, entre d'altres mostres de patrimoni històric, una torre de defensa del segle XI, les restes de la murada defensiva de la mateixa època, les restes d'una església romànica, una església gòtico-renaixentista, ... Un poble, Abizanda, situat a un lloc alterós, des d'on es domina visualment la vall que la rodeja i des d'on veim, allà al fons, els sempre imponents i bells pics dels Pirineus.

Però no és pròpiament del poble d'Abizanda, del que volia escriure, sinó del que trobam primerament en arribar-hi. És un indret que, amb lletres de motlle, porta el títol d'"HOGAR DE PAZ". Hom es demanarà: deu ser una casa on els seus habitants conviuen amb especial harmonia ? Potser un centre budista ? O, si més no, la llar de gent gran del poble ? Doncs no és res d'això. Un servidor, amb la sagacitat que el caracteritza i més que res a la vista dels nínxols i les tombes que s'hi troben, va arribar a la conclusió que es tractava del cementiri del poble. Vet aquí: a Abizanda, al cementiri li diuen llar de pau. M'imagin que no deu ser el mateix, per als habitants del poble, pensar que quan traspasssis (traspassar= eufemisme per referir-se a l'acte de morir), et portaran a una "llar de pau" (fa com a ganes d'apuntar-s'hi, no trobau ?) i no a un vulgar, trist i sempre-ple-de-cucs cementiri.

Això em va recordar altres eufemismes (perquè així sembla que li diuen a aquesta estratègia de substituir paraules o expressions que ens poden resultar dures per d'altres més assuavides) que he llegit més recentment: quan fa uns dies a Mallorca una dona keniata va morir a resultes de la grip A van dir que "feia feina de nit" (guarda jurada ?) i que "feia el carrer" (enginyera d'obres públiques ?), per no haver de dir que era prostituta. O a l'Argentina, quan a causa també de la grip A, van decretar uns dies d'inactivitat laboral i escolar i van titular els dies de "asueto sanitario".

De totes maneres, el regne de l'eufemisme és el llenguatge polític, i els seus màxims usuaris en són, els polítics. És la manera de fer empassar situacions, propostes o idees que d'altra manera resultarien més difícils d'engolir.

Aquest ús dels eufemismes em porta a la meva infantesa. Quan era petit i em trobava malalt, mumare, per fer-me empassar l'aspirina, curadora però insuportablement amargant, me la donava en una cullera amb sucre i un poc d'aigua. D'aquesta manera, l'amargor del medicament quedava tapat per la dolçor del sucre, i feia que m'ho empassés sense gaire protestes per part meva.

Potser és que cada cop em vaig fent acumulant més experiència vital (= frase eufemística per referir-se al fet que hom va envellint), però cada cop som més partidari de dir les coses pel seu nom, i no enganyar-nos i enganyar amb llenguatges "políticament correctes".

I a més, que punyetes, l'aspirina tampoc no té un gust tan dolent.

ESTELS D'ARGENT

2009-08-01T10:08:00.000+02:00

Morillo de Tou era un dels tants pobles abandonats que dibuixen la geografia peninsular: abandonats, alguns, perquè els seus pobladors han anat deixant-los per anar a cercar noves oportunitats a les ciutats quan la vida al camp s'ha fet cada cop més difícil; d'altres en estar afectats per projectes d'obres, embassaments generalment, que els han condemnat a deixar d'existir. Morillo era un d'aquests darrers, situat als pirineus aragonesos, a la província d'Osca, que finalment no va ser afectat per l'embassament com estava previst inicialment: però ja havia estat abandonat. Va ser una iniciativa de Comissions Obreres, la recuperació d'aquest poble, que a través de diversos tallers ocupacionals ha fet possible que retornés a la vida.

Ja hi havíem estat, a Morillo de Tou, fa 3 o 4 anys, un lloc que havíem descobert com a perfecte per a passar unes vacances en família: albergs, residències, càmping, bungalows, ...., distintes opcions per passar uns dies en un lloc rodejat de la bellesa dels pirineus, que tant ens encisen.

Han estat unes vacances en què ens ho hem passat molt bé fent moltes activitats que ens agraden. Hem anat d'excursió pel parc nacional d'Ordesa y Monte Perdido, una excursió en què vam estar caminant 7 hores per un paratge espectacular, "senda de los cazadores" (déu meu, quina pujada, en què els meus alens es podien escoltar a força distància ! Na Queralt i na Roser, unes campiones que van fer el cim les primeres), "faja de Pelay", fins arribar a la impressionant "Cola de caballo", una caiguda d'aigua en què el nom li escau perfectament, les "gradas de Suaso", les fonts d'aigua, la fageda ombrívola i generosa, on fins i tot vam poder veure izards, mare i cria.

Hem anat també a veure rapinyaires, en una excursió guiada, en concret per veure el rei dels ocells, el trencalòs ("quebrantahuesos"), a més de voltors i d'altres, que ens mostràven l'elegància i la magnificència del seu vol. I en el punt d'arribada després d'una altra excusió, hem pogut nadar a les aigües del Yara, unes aigües tan fredes com estimulants on el riu descansa entre salt i salt.

L'Ainsa, amb una ciutat medieval i un castell dignes de veure, a 4 quilòmetres de Morillo, és la seu d'un festival internacional de música que s'hi celebra cada any. Hi hem pogut presenciar diverses activitats musicals i teatrals, com ara les "Violina Folks", els "Zarracatralla", el grup de teatre "Pingalaraina", ...

O la "Casa Pirenaica de los Títeres", al poble d'Abizanda, on a més de veure una bona col·lecció de teatrets i titelles vam veure l'espectacle "No nos moveran", amb los "Titiriteros de Binéfar". Els fillets s'ho van passar d'allò més bé, però crec que els adults ens ho vam passar encara millor.

L'embassament de Mediano va ser també el lloc on vam poder practicar una estona de caiac, on especialment els fillets es van divertir molt, remant però també nadant a les seves aigües.

I el taller dels estels. Una nit, a un mirador a la vora de l'embassament, vam tenir l'ocasió de conèixer un poc més el cel, amb l'ajuda d'un astrònom i el seu telescopi: l'ossa major, l'ossa menor, l'estrella polar, Casiopea, el Cigne, Sírius, ... i Júpiter, la llum del qual es reflectia en les aigües de l'embassament, traçant un camí de llum que ens convidava a resseguir-lo, un planeta del qual vam veure per primer cop les seves llunes. Les llunes de Júpiter.

Amb tot això ja vam tenir un viatge magnífic, on vam poder fer moltes i diverses activitats que ens van agradar molt, en què ens ho vam passar molt bé i ja podíem tornar a casa contents d'aquests dies passats als pirineus aragonesos.

Però aquestes vacances van ser especials, perquè el millor no va ser tot això que he explicat. El millor van ser els amics que vam fer. Al segon dia d'estar a Morillo vam conèixer una família de Pineda de Mar, amb un fillet i una filleta de l'edat dels nostres, amb els quals tot d'una vam lligar (i que cada dia ens sorpreníem dels punts en comú que tenim), i amb els quals vam fer pràcticament totes les activitats. La Dolors, una dona magnífica i mestra d'escola, el Marc, un gran afeccionat a la muntanya i tècnic d'educació, fill d'Olot (on, malgrat certa llegenda urbana, les vaques no van pel carrer pasturant i on fins i tot tenen semàfors), la Queralt, una filleta que cada cop que riu es produeix un esclat d'alegria, i n'Aniol, sempre somrient i tan vital. Uns amics que ja enyoram i que ja frissam de tornar a veure.

A Morillo, vam conèixer estels d'argent. Al cel, i també a la terra.

NOSTÀLGIA I POPULISME

2009-07-26T10:50:00.000+02:00

Certament, el recurs a la nostàlgia sempre dóna bons resultats. Els humans, en major o menor mesura, sempre tenim tendència a reviure el passat, a reviure aquells moments o aquelles èpoques en què vam ser (o pensam que vam ser) més feliços. Crec que moltes vegades l'explicació està en el fet que, antany, senzillament érem més joves, una joventut que tendim a mitificar, potser per intentar tapar les pròpies mancances presents. Per això, quan algú ens toca la fibra nostàlgica, tot d'una reaccionam.

Dic tot això a propòsit de la propera celebració a Alaior del festival organitzat per la regidoria de Cultura municipal sota el títol (escric de memòria) "Les nostres cançons de sempre", en què una vintena de cantants menorquins es dedicaran a versionar distintes cançons exitoses de la dècada dels anys 60 del segle passat, èxits com ara el "Sapore di sale", el "Black is black", la "Luna de miel", etc. Si no vaig errat les cançons s'han escollit després d'un procés de participació popular. Que n'és de guapa, la democràcia, que ens permet escollir quines cançons ens cantaran !!! Ja se sap, determinats partits i determinat polítics en fan bandera de la participació popular. Participació per decidir entre el "Sapore di sale" i el "Guantanamera" !!! Quins pebrots ...

Com sabeu, aquesta és una segona versió, ja que l'any passat es va celebrar un "remake" de los "Festivales de Música de Alayor", que també van tenir lloc en aquesta llunyana i mitificada dècada dels 60. La veritat és que tanta nostàlgia m'embafa.

La pregunta que no puc deixar-me de fer és el perquè d'una política cultural municipal fonamentada en la nostàlgia. És aquesta una política cultural innovadora, creativa, participativa, progressista ? Crec, sincerament, que no. Perquè, repetesc, aquesta política ? Pens que el que se cerca solament és l'èxit de públic, sense anar més enllà. Que la gent, molta gent, pugui dir: "Que n'ha estat de polit, aquest festival, ens hem tornat a sentir joves com abans". O com diuen a Alaior, "ha estat gust". I això és, en definitiva, populisme. I malament quan les polítiques (culturals o en el terreny que sigui) es fonamenten en el populisme, és a dir, cercar contentar a la massa sense anar més enllà, sense uns objectius clars i transparents que fonamentin l'actuació dels poders públics. Ja ho sabien els romans, això: "Pa i circ", molt de circ per tenir adormida a la gent. I si pot ser, que en votin a les properes eleccions.

En fi, jo hauria votat per "Pulpa de tamarindo". Llàstima que no em van consultar.

UNA HISTÒRIA D'AMOR I DE FOSCOR

2009-07-19T16:16:00.001+02:00

El llibre d'Amos Oz "Una història d'amor i de foscor" té un ampli espectre de lectors potencials: no només als qui els agradi la literatura, també als afeccionats a les biografies com als atrets per la història i en especial als que els interessa el tema del conflicte israelopalestí, aquest llibre no els deceberà.

N'Amos Oz (Amos Klausner de naixença), va venir al món a Jerusalem el 1939 en el si d'una família jueva procedent d'emigrants rusos i polacs, una família de sionistes militants i d'intel·lectuals. Amos Oz va rebre, crec recordar que el 2007, el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres i en diverses ocasions ha estat defensada la seva candidatura al Premi Nobel de Literatura, distinció que esper que algun dia li arribi.

"Una història d'amor i de foscor" és un llibre autobiogràfic, centrat en la infantesa i l'adolescència de l'autor, tot i que la pròpia persona és simplement una guia per parlar-nos de moltes altres coses, com ara la realitat dels jueus de la diàspora, de l'opció de molts d'ells per refundar la seva pàtria a Palestina, de la fundació de l'Estat d'Israel (n'Amos just tenia 9 anys quan va tenir lloc), de l'Europa de la II Guerra Mundial i en especial del crim que va suposar contra els jueus, de l'europeisme, de la cultura hebraica, i moltes altres coses.

Aquest és un llibre que, tot i que la seva extensió pot fer recular qualcú, val la pena de llegir. Perquè literàriament és d'aquestes obres que tenen un valor especial, que passes gust de llegir i amb la qual a cada plana et trobes amb petites joies de l'escriptura, un llibre a més escrit amb un deix d'humor que et fa passar-ho bé, humor malgrat que els temes que toca no són precisament frívols, per exemple el llibre suposa un intent de cauteritzar la ferida que li fa provocar a l'autor el suicidi de la mare quan d'Amos Oz tenia 12 anys, un tema del qual no havia pogut/volgut parlar amb ningú fins a la publicació del llibre.

Com deia, "Una història d'amor i de foscor" tracta també del conflicte israelopalestí, i és d'admirar la posìció d'Amos Oz en aquesta qüestió tan difícil. Precisament l'autor va ser un dels fundadors del moviment impulsat per intel·lectuals israelians "Pau ara", que exigia una sortida negociada al conflicte.

El llibre pot fer obrir els ulls a molts en relació a aquest conflicte, que crec que ha estat vist, explicat i justificat d'una forma distorsionada des de sectors de l'esquerra europea ( parl de l'esquerra perquè és la meva ubicació, no perquè cregui que les dretes estiguin lliure de pecat). Efectivament, pens que s'ha volgut fer veure que aquest és un conflicte entre bons i dolents, una guerra entre l'opresor i totpoderós Estat d'Israel i els pobres i colonitzats palestins. La cosa no crec que sigui així. D'entrada ha estat -és- un conflicte alimentat per postures fanàtiques d'ambdues bandes, on s'ha anat alimentant una espiral de violència darrera la qual s'amaguen també interessos aliens a la població palestina i israeliana. El poble jueu té dret a tenir un estat propi ("allà, al món, les parets eren plenes de frases difamatòries: "Jueu, vés-te'n a Palestina", i hi vam anar; i ara el món ens escridassa: "jueu, vés-te'n de Palestina""), on puguin viure sense l'amenaça permanent, però els palestins també han de tenir el mateix dret. Qui ens ha volgut fer creure que havía que elegir entre uns o altres ? Ambdós pobles tenen dret a existir, ambdós pobles tenen dret a la pau i a la dignitat.

En definitiva, "Una història d'amor i de foscor" és un llibre que m'ha agradat especialment.

TOT ARREGLANT EL MÓN

2009-07-17T18:28:00.001+02:00

Els divendres particip a una tertúlia cultural a IB3 Ràdio, que sota el nom de "A les 3 arrreglam el món" condueix la jove, agradosa i culta Elisenda Farré. Hi participen també en Biel Mesquida, l'escriptor i gran polemista, en Miquel Àngel Vidal també escriptor i professor de secundària, na Joana Maria Serra, activista cultural i na Nanda Ramon, regidora de cultura de l'Ajuntament de Palma. Per tant, un menorquí envoltat de mallorquins ! És una tertúlia que cada cop m'agrada més, tot i que, a diferència d'altres tertúlies en què he participat de caire polític, no hi ha lloc a molta discussió perquè generalment estem d'acord a grans trets en els temes de què parlam. Però és més gratificant el debat sobre temes culturals que no sobre política (tot i que em continua atraient molt aquest món i m'hi trob a gust parlant-ne).

En el programa d'avui hem tractat de la recuperació del patrimoni, a propòsit del debat que s'ha encetat sobre la propietat del Castell d'Alaró, a Mallorca (un afer que enfronta una família que se'n diu propietària amb el Ministeri de Cultura, que la considera de la seva titularitat), i que ha fet que un projecte d'intervenció programat pel Consell de Mallorca hagi quedat bloquejat. Hem convingut tots els presents en l'existència d'una gran quantitat de patrimoni en perill de degradació, com és el mateix Castell d'Alaró, el Castell de Santueri o el Castell de Santa Agueda a Menorca, o altres exemples de patrimoni, com ara les torres de defensa tant mallorquines com menorquines, que s'estan caiguent. Està clar que les institucions tenen una clara obligació d'invertir en la recuperació d'aquest patrimoni històric, però sabem que les inversions culturals no són prioritàries, mai no ho han estat, senyal inequívoc que som un país força endarrerit, si més no d'esperit.

També hem parlat de la lectura, o hauria de dir de la manca de lectura, a propòsit d'una enquesta publicada pel Centre d'Investigacions Sociològiques en què, entre d'altres dades, se'ns diu que el 21% dels espanyols no llegeix mai i els que sí ho fan no passen de 3 o 4 llibres l'any. Tot i que aquesta mena d'enquestes són molt poc fiables, ja que hauríem de veure què llegeixen (el Marca o el Mundo Deportivo, potser ?), la honestitat de les respostes i moltes coses més, la realitat és força dura en el terreny de la lectura. Es publica molt, però es llegeix poc. Hem parlat del paper de les escoles per tal de fomentar l'hàbit de la lectura, però crec que una responsabilitat indelegable la tenen les famílies: difícilment hi haurà fillets lectors si els pares tenen alèrgia als llibres.

Una altra qüestió que s'ha de tenir en compte és que, de banda que avui dia hi ha moltes més ofertes d'oci, entre d'altres tot el món d'internet, també és cert que el temps no és el mateix: la lectura exigeix temps, exigeix quietud, calma, no frissar, quan estem en una societat que cada vegada va més accelerada: volem les coses ja, les volem fer ràpidament, pretenem plaers immediats.... i tot això no va amb la lectura.

En fi, d'una cosa estic plenament convençut: els que no llegeixen es perden una gran cosa.

DESINFORMACIÓ

2009-07-14T18:16:00.000+02:00

Veig que el Govern Balear ha encetat una nova campanya propagandística, que en aquesta ocasió té com a motiu el que ells anomenen “els pactes del Consolat” (el Consolat fa referència a la seu del Govern, a Palma), amb l’eslògan “la Força del diàleg”. La imatge aquesta vegada sí parla per si sola: dues mans encaixades, que és ben bé el símbol de la UGT (sindicat estretament lligat al principal partit del Govern), l’eslògan amb la paraula Força amb majúscula inicial (per tant, donant-nos el doble missatge: el diàleg implica fortalesa, però també que hi ha una força política, és a dir, un partit, que és el partit del diàleg, per oposició a l’altre partit majoritari que és el partit del no-diàleg).

Quin interès té per als ciutadans aquestes campanyes? Cap ni un. Perquè no aporten cap informació per a la gent, no hi ha cap missatge de valor que les justifiquin. Són exclusivament campanyes propagandístiques, destinades a fidelitzar els electors , són campanyes de partit pagades amb els diners públics.

Cal fer la pregunta del perquè d’aquestes campanyes, o millor, cal denunciar aquesta malversació dels fons públics. I curiosament fan aquesta campanya en uns moments de crisi econòmica, quan precisament més cura s’hauria de tenir amb la utilització d’aquests diners públics.

Certament, algú podrà pensar que en l’acció de govern també hi ha una part que consisteix en explicar als ciutadans allò que fan. Però per això ja hi ha la informació que transmeten a través dels mitjans, o la informació explícita de les accions de govern per altres mitjans. Però aquesta campanya, i n’és solament un exemple, no aporta cap informació útil del que es fa. En definitiva, no crec que l’objectiu d’aquestes campanyes sigui el d’informar: l’objectiu és “vendre” un producte a base de repetir repetidament el missatge.

Quina relació hi ha entre les campanyes institucionals i les campanyes pròpiament electorals ? Podria donar-se el fet que, a canvi del negoci que suposen les primeres (les institucionals, vull dir), les empreses de publicitat donin al partit polític que governi la institució un tracte "especial" durant la campanya electoral (en forma de tanques gratuïtes, per exemple) ?

Ens podem demanar perquè els mitjans de comunicació no denuncien aquesta situació, i la resposta és evident: no ho denuncien perquè ells són els primers beneficiats d’aquestes campanyes propagandístiques de les institucions, en rebre força ingressos pels anuncis que s’hi insereixen. A la vegada, aquests diners que van als mitjans de comunicació serveixen perquè aquests donin un millor tracte informatiu a la institució i el partit. Tothom hi guanya. Menys el ciutadà, és clar.

Els partits polítics que recorren a aquestes pràctiques ens prenen per imbècils, per consumidors passius que a base de propaganda ens adherirem al seu bàndol. I a més, el que resulta irònic, ho fan amb els diners nostres.

LA MORT DE L'ÀNIMA

2009-07-09T18:11:00.001+02:00

M’havia reservat la lectura de l’obra finalista del Premi Sant Jordi 2006 per a l’estiu, els llibres de Dret m’han ocupat en exclusiva el curs escolar. Na Marga va llegir la novel·la aquest hivern i en va quedar entusiasmada, per tant em feia moltes ganes ficar-hi l’ull. Ara que ho he pogut fer, puc dir que no anava equivocada, na Marga. La novel·la de na Maite Salord és senzillament magistral.

Per què ? En primer lloc, la trama està molt ben pensada, és una novel·la que sap mantenir l’atenció del lector durant tot el temps, introduint-hi unes dosis d’intriga que l’apropen a la novel·la negra sense ser-ho. En segon lloc, l’autora utilitza uns recursos estilístics que fan que l’obra no es faci en absolut pesada, ben al contrari: per exemple el narrador va canviant, combinant la tercera persona (el narrador aliè que ens va explicant el que va succeint), amb la segona persona, és a dir, rallant directament als personatges, ara un, ara l’altre. La novel·la està narrada cronològicament, no obstant l’autora fa incursions en el passat i en el futur que, tot plegat, fa que sigui una obra molt dinàmica.

La novel·la està centrada a Menorca, i en concret a Ciutadella, però en cap moment cau l’autora en una obra localista, ni utilitza els tòpics que a la fi fan que s’infiltrin elements folkloritzants. Ben al contrari, na Maite Salord aconsegueix una obra on la ubicació geogràfica és suport però no finalitat ni element prioritari. A més, sap lligar perfectament altres llocs, com ara el Buenos Aires de l’emigrant, o l’Egipte on la nissaga dels Calafat va fer fortuna (fonamentat en fets històrics, per cert).

La vàlua de “La mort de l’ànima” no radica, però, solament en el fet que hi hagi una trama ben armada, ni que literàriament estigui molt treballada, sinó fonamentalment perquè aborda uns temes que ens conviden a la reflexió: des del tema de l’emigració, i no em referesc en aquest cas a la del protagonista principal sinó a la que ens planteja a través d’un personatge en principi secundari, n’Estrella, a altres temes que són el fonament de l’obra, com ara la solitud, la por, la mesquinesa humana, també l’amor, l’enyorança,...

En definitiva, recoman la lectura de “La mort de l’ànima”, i no perquè l’hagi escrita na Maite Salord ni pe ser una obra “menorquina” (que no ho és), sinó, senzillament, perquè és una gran novel·la.

CONTRADICCIONS

2009-07-08T14:26:00.001+02:00

He llegit a la premsa que s'està organitzant el que serà la primera festa de la cervesa a Menorca, sota l'eufemístic nom de "Feria cultural (sic) y gastronómica de la cerveza de Menorca".

Molts hem sentit parlar de la famosa festa de la cervesa que es celebra l'octubre a Múnic, pàtria de la beguda de civada, i que com tot esdeveniment exitós, n'han començat a sortir còpies per tot arreu, fins arribar ara a l'illa.

Jo no hi donaria més importància a n'aquesta "Feria cultural" que es celebrarà els propers dies al Pavelló "Menorca" si no fos por un fet que m'ha cridat l'atenció, i és que un dels organitzadors sigui precisament el Menorca Bàsquet. Si no vaig errat de comptes, aquesta és una entitat esportiva que, com a tal, deu tenir com a una de les seves finalitats, supòs, el foment de l'esport (=vida sana). I organitzar festes que, ens diguin el que ens diguin, tenen com a conseqüència la promoció de la cultura, sí, però la "cultura" de l'alcoholisme, no crec que sigui gaire coherent.

Perquè no es dedica el Menorca Bàsquet a fer que més fillets i filletes practiquin cada cop més l'esport, del bàsquet o el que sigui, en lloc de fomentar que la gent, especialment la més jove, s'engati ?

Però aquestes contradiccions no són patrimoni del Menorca Bàsquet: pensem en les begudes que fan per les festes patronals els ajuntaments, o en el "Volem vi" que forma part del programa de4 festes de Maó, per posar solament un parell d'exemples.

M'ha agradat molt (permeteu-me el sarcasme) l'argument d'un dels organitzadors de la "cervesada": "Hay que ir introduciendo poco a poco la cultura de la cerveza, porque aquí somos más del vino". Sí senyor, i de pas, perquè no introduir també la "cultura" del conyac, del güisqui, de la cocaïna i de les amfetes ? Ja posats ...

En què quedam, l'alcoholisme i la drogadicció és un problema social contra el qual cal lluitar-hi o no ? I si és un problema, perquè el fomentam ?

CONTRADICCIONS

2009-07-08T14:26:00.000+02:00

He llegit a la premsa que s'està organitzant el que serà la primera festa de la cervesa a Menorca, sota l'eufemístic nom de "Feria cultural (sic) y gastronómica de la cerveza de Menorca".

Molts

L'AFRICÀ

2009-07-06T19:01:00.001+02:00

No coneixia Le Clézio, un escriptor nascut a França (Niça) el 1940: vull dir que no havia llegit res seu. Va ser arran de la concessió del Premi Nobel l’any passat que vaig començar a sentir rallar-ne. Ara he llegit una obra seva, l’Africà.

En aquesta obra, Le Clézio ens parla del seu pare, un home nascut a l’illa Maurici que va haver d’emigrar a la Gran Bretanya, on es va estudiar medicina. No obstant, aquest país europeu solament va ser-ne lloc d’estada fins que va finalitzar els seus estudis, ja que llavors el pare renuncia a una còmoda vida en la vella Anglaterra per anar-se’n a exercir a terres llunyanes, primerament a la Guyana i després a l’Àfrica, on hi passaria la major part de la seva vida, en concret a Camerún i a Nigèria, fins al final de la seva vida activa.

No sé ben bé si el pare és l’excusa que utilitza Le Clézio per parlar-nos d’Àfrica o Àfrica ho és per atracar-nos a la figura del pare, un pare que serà absent de la vida de l’escriptor fins a l’edat de 7 o 8 anys, quan la mare i els dos fills aniran a retrobar-se amb el pare a Nigèria. Eren els anys de la Segona Guerra Mundial, fet que separaria durant uns anys la família.

Le Clézio descriu d’una forma magistral i amb un fort suport d’anyorança, l’Àfrica de la seva infantesa i joventut, i ens descriu alhora la figura paterna, una figura autoritària però profundament enamorada del continent negre i fidel al compromís que va adquirir amb els seus habitants.

L’Africà és la història de la recerca de llocs llunyans on sentir-se lliure, fugint de la hipocresia regnant a l’Europa d’aquells anys.

De fet, Le Clézio ha seguit d’alguna manera les passes del seu pare, ja que és un personatge transhumant, que ha residit en molts i diversos llocs, entre ells la Nigèria a la qual ens apropa en el seu llibre. Un llibre la lectura del qual recoman.

FINAL D'ETAPA

2009-07-05T17:21:00.000+02:00

Ja som llicenciat en Dret ! Un cop he sabut els resultats dels darrers exàmens, ja puc dir que he finalitzat els estudis de Dret. No deix de tenir una sensació extranya, pensar que ja he acabat, potser perquè encara duc la inèrcia d'agafar els llibres cada dia i posar-me a estudiar. La veritat és que m'ho he passat bé, estudiant la carrera, si bé estava familiaritzat amb el món jurídic per la meva feina, aquests anys d'estudis m'han apropat més a aquest món, dins del qual em sent còmode, cada dia estic més convençut que les societats es fonamenten bàsicament en l'existència d'unes normes i d'uns principis que fan possible que ens relacionem, en la recerca sempre de la finalitat última que és la justícia.

Ara que he acabat, sembla que no han existit les hores i més hores d'estudi, la cinquentena d'exàmens que he hagut de fer, els nervis passats, etc, etc. Però aquests hi han estat, i és ara quan valores que paga la pena l'esforç esmerçat, aquest esforç continuat (compartit també per la família sense la qual no hauria estat possible fer-ho) que duu a la meta que m'havia proposat en el seu dia.

La vida són etapes que un ha d'anar assolint. N'he acabada una. En comença una altra.

EL CONSELLER I EL FESTIVAL

2009-06-24T16:57:00.001+02:00

Que Menorca ha d’oferir una oferta complementària per als que ens visiten és una qüestió que no mereix gaire discussió: bon i segur que tothom hi estarà d’acord. De fet, una de les principals mancances que assenyalen els turistes que visiten l’illa és precisament la manca de propostes d’oci. En aquest sentit, tota proposta cultural que es pugui ofertar durant l’estiu ha de ser benvinguda.

La premsa ens ha confirmat que el Festival Internacional de Música de Menorca, que va començar la seva singladura l’any passat, no tindrà continuitat. La promotora, Castillo de Elsinor, ha argumentat com a motiu per aquesta decisió que no troben patrocinadors privats degut a la campanya que s’hi va fer en contra.

Ara bé, m’han decebut les paraules del conseller insular de Turisme quan ha valorat aquest fet. D’una banda, ha donat les culpes del fet que el Festival no tengui segona edició a la campanya del Partit Popular. És cert que el PP va anar des del primer moment a carregar-se el FIMM, però això no és d’estranyar veient la ¿política? que està fent aquest partit a la institució insular, amb una estratègia exclusivament destructiva i catastrofista. Però una cosa és la postura que hagi pogut mantenir el PP en aquest tema i una cosa és que el Festival no tengui continuïtat degut al partit de l’oposició.

El conseller de Turisme hauria de passar-se la ma pel pit i valorar si realment s’han fet les coses bé. Jo crec que no. Podríem parlar de la poca transparència inicial, d’informacions tergiversades, ... Però principalment, el problema està en que es va concebre malament des de l’inici: un festival de música ignorant la realitat cultural de Menorca, ignorant que des de fa molts d’anys es venen fent altres convocatòries musicals organitzades per entitats culturals de l’illa, un festival fet d’esquena a aquestes entitats.

Però el que m’ha decebut especialment de les explicacions del conseller de Turisme ha estat l’acusació que ha fet dels consellers populars de, i cit textualment, “tener una concepción limitada y excesivamente nacionalista de la realidad en un mundo globalizado como el actual”, en haver argumentat aquells que el festival hauria pogut ser organitzat per entitats de l’illa per un menor cost. De banda que el conseller de Turisme s’apunti a la moda d’utilitzar el mot “nacionalista” com a desqualificatiu (per cert, què en deuen pensar d’això els seus socis del PSM ?) en línia jimenezlosantista o rosadiezista, crec que el que fa realment és desqualificar la feina que estan fent les entitats culturals menorquines. No té en consideració els esforços que fan aquestes per tirar endavant programacions de qualitat, no tan sols a l’estiu, sinó tot l’any. He pogut conèixer la dedicació que hi esmercen perquè les convocatòries que fan cada estiu (i en el cas dels festivals de Maó i de Ciutadella van cap a les 40 edicions, poca broma), surtin endavant (per cert, amb uns artistes... diguem que “globals” perquè m’entengui el conseller: des de xinesos fins americans, passant per russos, euro-occidentals i qualque africà).Sap de la qualitat d’intèrprets que han passat pels escenaris del Seminari o del Teatre Principal?

Conec també les dificultats amb què un servidor es trobava quan era conseller de cultura per augmentar-los mínimament les partides econòmiques, per manca de dotació pressupostària. I resulta que ve una promotora privada i el conseller de Turisme els dóna 200.000 euros, és a dir, 4 o 5 vegades el que es destina als festivals de música de Maó i de Ciutadella !

Conscient o inconscientment, el conseller de Turisme menysprea les programacions que fan les entitats de l’illa. Segurament per a ell un event cultural de qualitat i amb transcendència no pot ser organitzat per entitats menorquines, millor que ho faci algú de fora amb vocació mercantil, un festival amb hostesses i moqueta, molta moqueta, ...
I que no m’interpreti malament: consider que és perfectament legítim, i fins i tot desitjable, que venguin propostes de fora que col·laborin en la dinamització cultural i turística de l’illa. Però no es pot fer trepitjant els calls de les persones que durant tot l’any treballen perquè gaudim de propostes culturals.

Menorca necessita oferta complementària de qualitat, i els esdeveniments culturals poden ajudar sens dubte a tenir una destinació turística atractiva. Però el que necessitem també són dirigents polítics amb coneixement de la realitat o que fugin de clixés i de tòpics.

ESTRENA

2009-06-21T08:37:00.000+02:00

Aquesta és la meva estrena com a "blogger", i encara no sé ben bé el perquè d'aquest blog. M'agrada escriure, pens que és, entre d'altres coses, una bona manera d'intentar posar en ordre les pròpies idees .... a més de ser un bon substitutiu de teràpies diverses (i més barat, per cert). Però no hi ha dubte que implica també un cert exhibicionisme, exposar els teus pensaments a la mirada dels altres (sé que aquesta afirmació és potser una mica exagerada, perquè per aquest camí, rallar també ho seria: quan ho fem sempre ens escolta algú, o almanco això pretenem). Però el cert és que som força introvertit a l'hora d'exposar segons quines idees d'un caràcter més íntim.

Bé, en últim terme, també és cert que un diu, i escriu, el que vol. Per tant, els límits els posam nosaltres mateixos.

En qualsevol cas, aquesta és una primera prova per veure com funciona això del blog. Ja anirem parlant ...