I no em referesc a les sueques que van portar una alenada d’aire fresc en l’atmosfera pesant i grisa de la societat espanyola dels anys 60, les que van regnar a les platges i van ser motiu de desig, ocult o no tant, per als reprimits mascles de l’època. Em referesc a la trilogia de “Millennium” (“Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”), de l’escriptor nòrdic, ja traspassat, Stieg Larsson. Les seves novel·les han estat un vertader fenomen social, que va més enllà de l’estrictament literari. Coneixeu algú que NO les hagi llegides ? Ha estat una autèntica febrada, la que han provocat aquestes sueques ! Objecte no sols de lectura, sinó de comentaris, d’intercanvis, ...., llàstima que el seu autor no hagi pogut veure i viure l’èxit de les seves obres. Unes obres que han, estat, en definitiva, un “best seller”.
Per cert que els “best sellers” són rebutjats sistemàticament per molts de lletraferits, que consideren –generalitzant erròniament—que són obres de segona categoria des del punt de vista literari, que són mers objectes comercials per al consum de masses i de les quals, per tant, en fugen tant com poden. No estic d’acord amb aquesta visió. “Best seller” no té perquè significar baixa qualitat ni banalitat. Aquesta postura menyspreadora de les obres massivament llegides correspon més bé a un elitisme recercat, em sembla. I no hem d’oblidar que obres com aquestes d’en Larsson tenen un valor afegit, i és que fan perdre la “por” de molta gent a la lectura, fet que per si ja és positiu. Ara mateix em ve al cap la sèrie de Harry Potter, que va fer possible que molts de fillets i joves s’apropessin a la lectura. Si dels molts lectors que tenen aquestes obres d’èxit, encara que només sigui una petita part queden engrescats per l’hàbit de la lectura, ja haurà valgut la pena.
Tornant a les novel·les de l’autor suec, crec que ningú no pot negar que estan molt ben tramades. No sé si literàriament estan coixes, però el que sí està clar és que són obres el desenvolupament de les quals fa que el lector s’hi enganxi, mantenen tot el temps la intriga i l’interès. Pens que el seu èxit també és degut a que hi intervenen uns personatges molt especials, l’estrella és sens dubte la Lisbeth Salander, un personatge tan singular, amb els seus traumes, la seva aversió a les convencions socials, la seva marginalitat, però també la seva genialitat i la seva fragilitat. Una característica de la trilogia és la visió que té de les relacions homes – dones, encara que --tot i que és de valorar el fet que signifiqui un autèntic al·legat en contra del maltractament de les dones-- pens que arriba a excedir-se en una visió excessivament negativa del paper dels homes. Són molts els personatges masculins presentats en negatiu, com a enemics de les dones, amb el perill de crear una dicotomia en què els homes sempre són dolents.
En definitiva, amb la trilogia de “Millennium” molta gent s’ho ha passat –ens ho hem passat-- molt bé aquest estiu.
0 comentaris:
Publica un comentari