Amb el pas dels anys, les festes es converteixen, més que en un moment present de gaudi, en refugi dels nostres records. Cadascú hi desa els més preuats, aquells que potser un dia ens deixaren una marca indeleble. El meu record més estimat de les festes de Gràcia, es vincula a la infantesa. Va ser llavors, als voltants dels set o vuit anys, quan vaig descobrir les festes d’una forma activa, participant com a capgròs, el que aleshores dèiem “cabezudos”.
Record el dissabte de Gràcia. En haver dinat, partia cap a l’Ajuntament. Allà, un grapat de fillets esperàvem que ens obrissin les barreres de Dalt la Sala per anar-nos a disfressar de capgròs. Unes teles vermelles i el caparrot, i ja estàvem frisosos de començar el passacarrer. Divertint els altres ens divertíem nosaltres. I, a sobre, ens pagaven ! N’era aleshores responsable en Tàquio Florit, empleat municipal, que ens donava deu pessetes a cadascun de nosaltres.
I partíem, amb els gegants i acompanyats dels sons alegres d’aquella banda de música que tan hieràticament dirigia el mestre Guasteví, a recórrer els carrers de Maó. He de confessar que dins aquella disfressa, era feliç. Potser perquè era la manera, sota aquell anònim i divertit caparrot, de vèncer la meva timidesa i poder gaudir així de la festa.
Esperava durant setmanes aquella ocasió. Però esperava especialment la passejada del dia de Gràcia. Perquè era el dia major de la festa quan la banda de música, amb els gegants i els capgrossos, passaven pel carrer de Santa Cecília, al barri dels pescadors. Fèiem aturada a ca’n Mateu es gelater, qui convidava els membres de la festiva comitiva, músics i capgrossos, a un polo. Era, per a mi, el moment àlgid de la festa, amb l’alegria del passacarrer i jo, orgullós, al costat de mon pare i ma mare, repartint la refrescant llepolia .
Són aquestes vivències les que ens van lligant a un poble. Unes vivències que aquests dies, com cada any, torn a reviure.
Record el dissabte de Gràcia. En haver dinat, partia cap a l’Ajuntament. Allà, un grapat de fillets esperàvem que ens obrissin les barreres de Dalt la Sala per anar-nos a disfressar de capgròs. Unes teles vermelles i el caparrot, i ja estàvem frisosos de començar el passacarrer. Divertint els altres ens divertíem nosaltres. I, a sobre, ens pagaven ! N’era aleshores responsable en Tàquio Florit, empleat municipal, que ens donava deu pessetes a cadascun de nosaltres.
I partíem, amb els gegants i acompanyats dels sons alegres d’aquella banda de música que tan hieràticament dirigia el mestre Guasteví, a recórrer els carrers de Maó. He de confessar que dins aquella disfressa, era feliç. Potser perquè era la manera, sota aquell anònim i divertit caparrot, de vèncer la meva timidesa i poder gaudir així de la festa.
Esperava durant setmanes aquella ocasió. Però esperava especialment la passejada del dia de Gràcia. Perquè era el dia major de la festa quan la banda de música, amb els gegants i els capgrossos, passaven pel carrer de Santa Cecília, al barri dels pescadors. Fèiem aturada a ca’n Mateu es gelater, qui convidava els membres de la festiva comitiva, músics i capgrossos, a un polo. Era, per a mi, el moment àlgid de la festa, amb l’alegria del passacarrer i jo, orgullós, al costat de mon pare i ma mare, repartint la refrescant llepolia .
Són aquestes vivències les que ens van lligant a un poble. Unes vivències que aquests dies, com cada any, torn a reviure.
I era aquest dia 7, quan ja viviem a Maó, i el meu pare i jo anavem a veure els getants i els capgrossos. Supòs que per això sempre m'han agradat tant les festes. Sempre que he pogut he estat a les 4 del capvespre a la sortida dels gegants, capgrosos, la música... i participar en la cercavila. Són bons records, en un present també bó.
ResponElimina