Morillo de Tou era un dels tants pobles abandonats que dibuixen la geografia peninsular: abandonats, alguns, perquè els seus pobladors han anat deixant-los per anar a cercar noves oportunitats a les ciutats quan la vida al camp s'ha fet cada cop més difícil; d'altres en estar afectats per projectes d'obres, embassaments generalment, que els han condemnat a deixar d'existir. Morillo era un d'aquests darrers, situat als pirineus aragonesos, a la província d'Osca, que finalment no va ser afectat per l'embassament com estava previst inicialment: però ja havia estat abandonat. Va ser una iniciativa de Comissions Obreres, la recuperació d'aquest poble, que a través de diversos tallers ocupacionals ha fet possible que retornés a la vida.
Ja hi havíem estat, a Morillo de Tou, fa 3 o 4 anys, un lloc que havíem descobert com a perfecte per a passar unes vacances en família: albergs, residències, càmping, bungalows, ...., distintes opcions per passar uns dies en un lloc rodejat de la bellesa dels pirineus, que tant ens encisen.
Han estat unes vacances en què ens ho hem passat molt bé fent moltes activitats que ens agraden. Hem anat d'excursió pel parc nacional d'Ordesa y Monte Perdido, una excursió en què vam estar caminant 7 hores per un paratge espectacular, "senda de los cazadores" (déu meu, quina pujada, en què els meus alens es podien escoltar a força distància ! Na Queralt i na Roser, unes campiones que van fer el cim les primeres), "faja de Pelay", fins arribar a la impressionant "Cola de caballo", una caiguda d'aigua en què el nom li escau perfectament, les "gradas de Suaso", les fonts d'aigua, la fageda ombrívola i generosa, on fins i tot vam poder veure izards, mare i cria.
Hem anat també a veure rapinyaires, en una excursió guiada, en concret per veure el rei dels ocells, el trencalòs ("quebrantahuesos"), a més de voltors i d'altres, que ens mostràven l'elegància i la magnificència del seu vol. I en el punt d'arribada després d'una altra excusió, hem pogut nadar a les aigües del Yara, unes aigües tan fredes com estimulants on el riu descansa entre salt i salt.
L'Ainsa, amb una ciutat medieval i un castell dignes de veure, a 4 quilòmetres de Morillo, és la seu d'un festival internacional de música que s'hi celebra cada any. Hi hem pogut presenciar diverses activitats musicals i teatrals, com ara les "Violina Folks", els "Zarracatralla", el grup de teatre "Pingalaraina", ...
O la "Casa Pirenaica de los Títeres", al poble d'Abizanda, on a més de veure una bona col·lecció de teatrets i titelles vam veure l'espectacle "No nos moveran", amb los "Titiriteros de Binéfar". Els fillets s'ho van passar d'allò més bé, però crec que els adults ens ho vam passar encara millor.
L'embassament de Mediano va ser també el lloc on vam poder practicar una estona de caiac, on especialment els fillets es van divertir molt, remant però també nadant a les seves aigües.
I el taller dels estels. Una nit, a un mirador a la vora de l'embassament, vam tenir l'ocasió de conèixer un poc més el cel, amb l'ajuda d'un astrònom i el seu telescopi: l'ossa major, l'ossa menor, l'estrella polar, Casiopea, el Cigne, Sírius, ... i Júpiter, la llum del qual es reflectia en les aigües de l'embassament, traçant un camí de llum que ens convidava a resseguir-lo, un planeta del qual vam veure per primer cop les seves llunes. Les llunes de Júpiter.
Amb tot això ja vam tenir un viatge magnífic, on vam poder fer moltes i diverses activitats que ens van agradar molt, en què ens ho vam passar molt bé i ja podíem tornar a casa contents d'aquests dies passats als pirineus aragonesos.
Però aquestes vacances van ser especials, perquè el millor no va ser tot això que he explicat. El millor van ser els amics que vam fer. Al segon dia d'estar a Morillo vam conèixer una família de Pineda de Mar, amb un fillet i una filleta de l'edat dels nostres, amb els quals tot d'una vam lligar (i que cada dia ens sorpreníem dels punts en comú que tenim), i amb els quals vam fer pràcticament totes les activitats. La Dolors, una dona magnífica i mestra d'escola, el Marc, un gran afeccionat a la muntanya i tècnic d'educació, fill d'Olot (on, malgrat certa llegenda urbana, les vaques no van pel carrer pasturant i on fins i tot tenen semàfors), la Queralt, una filleta que cada cop que riu es produeix un esclat d'alegria, i n'Aniol, sempre somrient i tan vital. Uns amics que ja enyoram i que ja frissam de tornar a veure.
A Morillo, vam conèixer estels d'argent. Al cel, i també a la terra.
Ja hi havíem estat, a Morillo de Tou, fa 3 o 4 anys, un lloc que havíem descobert com a perfecte per a passar unes vacances en família: albergs, residències, càmping, bungalows, ...., distintes opcions per passar uns dies en un lloc rodejat de la bellesa dels pirineus, que tant ens encisen.
Han estat unes vacances en què ens ho hem passat molt bé fent moltes activitats que ens agraden. Hem anat d'excursió pel parc nacional d'Ordesa y Monte Perdido, una excursió en què vam estar caminant 7 hores per un paratge espectacular, "senda de los cazadores" (déu meu, quina pujada, en què els meus alens es podien escoltar a força distància ! Na Queralt i na Roser, unes campiones que van fer el cim les primeres), "faja de Pelay", fins arribar a la impressionant "Cola de caballo", una caiguda d'aigua en què el nom li escau perfectament, les "gradas de Suaso", les fonts d'aigua, la fageda ombrívola i generosa, on fins i tot vam poder veure izards, mare i cria.
Hem anat també a veure rapinyaires, en una excursió guiada, en concret per veure el rei dels ocells, el trencalòs ("quebrantahuesos"), a més de voltors i d'altres, que ens mostràven l'elegància i la magnificència del seu vol. I en el punt d'arribada després d'una altra excusió, hem pogut nadar a les aigües del Yara, unes aigües tan fredes com estimulants on el riu descansa entre salt i salt.
L'Ainsa, amb una ciutat medieval i un castell dignes de veure, a 4 quilòmetres de Morillo, és la seu d'un festival internacional de música que s'hi celebra cada any. Hi hem pogut presenciar diverses activitats musicals i teatrals, com ara les "Violina Folks", els "Zarracatralla", el grup de teatre "Pingalaraina", ...
O la "Casa Pirenaica de los Títeres", al poble d'Abizanda, on a més de veure una bona col·lecció de teatrets i titelles vam veure l'espectacle "No nos moveran", amb los "Titiriteros de Binéfar". Els fillets s'ho van passar d'allò més bé, però crec que els adults ens ho vam passar encara millor.
L'embassament de Mediano va ser també el lloc on vam poder practicar una estona de caiac, on especialment els fillets es van divertir molt, remant però també nadant a les seves aigües.
I el taller dels estels. Una nit, a un mirador a la vora de l'embassament, vam tenir l'ocasió de conèixer un poc més el cel, amb l'ajuda d'un astrònom i el seu telescopi: l'ossa major, l'ossa menor, l'estrella polar, Casiopea, el Cigne, Sírius, ... i Júpiter, la llum del qual es reflectia en les aigües de l'embassament, traçant un camí de llum que ens convidava a resseguir-lo, un planeta del qual vam veure per primer cop les seves llunes. Les llunes de Júpiter.
Amb tot això ja vam tenir un viatge magnífic, on vam poder fer moltes i diverses activitats que ens van agradar molt, en què ens ho vam passar molt bé i ja podíem tornar a casa contents d'aquests dies passats als pirineus aragonesos.
Però aquestes vacances van ser especials, perquè el millor no va ser tot això que he explicat. El millor van ser els amics que vam fer. Al segon dia d'estar a Morillo vam conèixer una família de Pineda de Mar, amb un fillet i una filleta de l'edat dels nostres, amb els quals tot d'una vam lligar (i que cada dia ens sorpreníem dels punts en comú que tenim), i amb els quals vam fer pràcticament totes les activitats. La Dolors, una dona magnífica i mestra d'escola, el Marc, un gran afeccionat a la muntanya i tècnic d'educació, fill d'Olot (on, malgrat certa llegenda urbana, les vaques no van pel carrer pasturant i on fins i tot tenen semàfors), la Queralt, una filleta que cada cop que riu es produeix un esclat d'alegria, i n'Aniol, sempre somrient i tan vital. Uns amics que ja enyoram i que ja frissam de tornar a veure.
A Morillo, vam conèixer estels d'argent. Al cel, i també a la terra.
És ben cert que als occidentals ens han educat per consumir en el nostre temps lliure (per cert, potser també podríem parlar d'un eufemisme el fet de dir temps lliure al temps que ens deixen, o que hem deixat que ens deixin, per gaudir sense treballar; però és lliure el temps dedicat a la professió per la que ¿lliurement? hem optat?) grans postals de paisatges naturals o de monuments aixecats amb més o menys encert però que ens parlen de la nostra pròpia història.
ResponEliminaÉs ben cert que devem necessitar sentir absolutament nostre aquest breu (i artificiós?) espai de temps i potser d'aquí aquesta necessitat d'atrapar amb la nostra càmara fotogràfica aquestes postals i deixar-nos-les posseir com a forma d'evidència que, efectivament, el temps ha estat nostre. I potser que d'aquí, sovint anem àvids d'atrapar el major número de postals possibles sense que, al final, sapiguem gaire res més de la meravella del que sabíem abans de visitar-la.
És per això que quan hom es troba amb una postal inesperada, i el paisatge té forma de persones humanes, de família, un té la sensació que fins i tot ha d'estar agraït a haver-se esmerçat en aconseguir aquest breu espai de temps vacacional per córrer a atrapar paisatges, perquè que sense buscar-lo, ni esperar-lo, el que s'ha trobat és tot un tresor.