D'ERIÇONS A LA FRANCESA

Havia sentit comentaris molt elogiosos de la novel·la “L’elegància de l’eriçó”, de la professora de filosofia Muriel Barbery, obra que va ser guardonada amb el Premi dels llibreters francesos el 2007, uns comentaris que havien encès la meva curiositat. Com que em van regalar el llibre pel meu aniversari, era el moment d’esbrinar perquè aquesta obra s’havia convertit en objecte de culte per a molta gent.

La novel·la es construeix entorn de dos personatges principals, ben especials per cert. En primer lloc, tenim na Renée, una portera en un palauet on hi resideixen, en sengles apartaments, vuit famílies de l’alta burgesia parisenca. És algú que exteriorment compleix amb les característiques que el benestant propietari espera d’una senzilla portera: una persona passiva, sense gaires llums, amb el punt servicial necessari per desenvolupar discretament la seva feina. Però aquesta Renée n’amaga una altra de ben diferent: una dona intel·ligent, “cultivada” que hom diria, que igual pot parlar de “La ideologia alemanya” de Karl Marx, com comentar l’obra de Tolstoi o les obres de l’escola de pintura holandesa. Però prou que se’n guarda, d’exterioritzar tots aquests coneixements. Perquè en definitiva, ha de complir amb el paper que se li ha assignat: ser una inculta i humil portera, al servei dels rics i feliços propietaris de la casa.

L’altre personatge és la Paloma, una preadolescent de 12 anys que és –i se sap—intel·lectualment superdotada, que intervé inicialment en la novel·la a partir dels que ella anomena “Pensaments profunds”, reflexions escrites on hi aboca el fàstic i el desencís vital que li provoca el seu entorn, que l’ha portada a preveure i preparar el seu suïcidi a data fixa. Paloma és filla d’una de les famílies que habiten l’edifici on la Renée n’és la portera, amb el pare ministre “socialista”, més pendent de la seva escalada social que d’altra cosa.

La vida d’ambdós personatges donarà un tomb a partir de l’arribada d’un nou inquilí a l’edifici, un japonès ja gran, Kakuro, que serà l’únic que copsarà el que s’amaga sota les aparences exteriors de la Renée i la Paloma, algú que sabrà valorar-les pel que realment són. A partir d’aquí, s’aniran produint un seguit d’esdeveniments que trauran a la llum tota la riquesa de tots tres.

He de dir que, malgrat que els personatges siguin inversemblants, especialment la Renée (una dona que no se sap com ha arribat a adquirir ella sola la solidesa cultural de què gaudeix), la novel·la no perd per això credibilitat, ben al contrari, aconsegueix que ens els fem nostres, els actors que intervenen. Es tracta d’una obra certament divertida, on els pensaments que es donen al llarg de tota l’obra estan amarats d’un subtil sentit de l’humor que fan que ens ho passem bé, al temps que ens conviden a la reflexió. És, així, una obra divertida i al mateix temps tendra, de la tendresa que desprenen els personatges principals.

Pens que ”L’elegància de l’eriçó”, tot i que no passarà a la historia de la literatura, sí és una obra amb la qual et sents satisfet quan l’has llegida, perquè humor, reflexió i una bona trama literària combinen per fer una novel·la que, a la fi, et resulta entranyable.