ASPIRINES AMB SUCRE

A l'anterior entrada del bloc escrivia sobre el poble d'Abizanda, als pirineus aragonesos, on està situada la "Casa pirenaica de los títeres", i on hi trobam, entre d'altres mostres de patrimoni històric, una torre de defensa del segle XI, les restes de la murada defensiva de la mateixa època, les restes d'una església romànica, una església gòtico-renaixentista, ... Un poble, Abizanda, situat a un lloc alterós, des d'on es domina visualment la vall que la rodeja i des d'on veim, allà al fons, els sempre imponents i bells pics dels Pirineus.

Però no és pròpiament del poble d'Abizanda, del que volia escriure, sinó del que trobam primerament en arribar-hi. És un indret que, amb lletres de motlle, porta el títol d'"HOGAR DE PAZ". Hom es demanarà: deu ser una casa on els seus habitants conviuen amb especial harmonia ? Potser un centre budista ? O, si més no, la llar de gent gran del poble ? Doncs no és res d'això. Un servidor, amb la sagacitat que el caracteritza i més que res a la vista dels nínxols i les tombes que s'hi troben, va arribar a la conclusió que es tractava del cementiri del poble. Vet aquí: a Abizanda, al cementiri li diuen llar de pau. M'imagin que no deu ser el mateix, per als habitants del poble, pensar que quan traspasssis (traspassar= eufemisme per referir-se a l'acte de morir), et portaran a una "llar de pau" (fa com a ganes d'apuntar-s'hi, no trobau ?) i no a un vulgar, trist i sempre-ple-de-cucs cementiri.

Això em va recordar altres eufemismes (perquè així sembla que li diuen a aquesta estratègia de substituir paraules o expressions que ens poden resultar dures per d'altres més assuavides) que he llegit més recentment: quan fa uns dies a Mallorca una dona keniata va morir a resultes de la grip A van dir que "feia feina de nit" (guarda jurada ?) i que "feia el carrer" (enginyera d'obres públiques ?), per no haver de dir que era prostituta. O a l'Argentina, quan a causa també de la grip A, van decretar uns dies d'inactivitat laboral i escolar i van titular els dies de "asueto sanitario".

De totes maneres, el regne de l'eufemisme és el llenguatge polític, i els seus màxims usuaris en són, els polítics. És la manera de fer empassar situacions, propostes o idees que d'altra manera resultarien més difícils d'engolir.

Aquest ús dels eufemismes em porta a la meva infantesa. Quan era petit i em trobava malalt, mumare, per fer-me empassar l'aspirina, curadora però insuportablement amargant, me la donava en una cullera amb sucre i un poc d'aigua. D'aquesta manera, l'amargor del medicament quedava tapat per la dolçor del sucre, i feia que m'ho empassés sense gaire protestes per part meva.

Potser és que cada cop em vaig fent acumulant més experiència vital (= frase eufemística per referir-se al fet que hom va envellint), però cada cop som més partidari de dir les coses pel seu nom, i no enganyar-nos i enganyar amb llenguatges "políticament correctes".

I a més, que punyetes, l'aspirina tampoc no té un gust tan dolent.