NOSTÀLGIA I POPULISME

Certament, el recurs a la nostàlgia sempre dóna bons resultats. Els humans, en major o menor mesura, sempre tenim tendència a reviure el passat, a reviure aquells moments o aquelles èpoques en què vam ser (o pensam que vam ser) més feliços. Crec que moltes vegades l'explicació està en el fet que, antany, senzillament érem més joves, una joventut que tendim a mitificar, potser per intentar tapar les pròpies mancances presents. Per això, quan algú ens toca la fibra nostàlgica, tot d'una reaccionam.

Dic tot això a propòsit de la propera celebració a Alaior del festival organitzat per la regidoria de Cultura municipal sota el títol (escric de memòria) "Les nostres cançons de sempre", en què una vintena de cantants menorquins es dedicaran a versionar distintes cançons exitoses de la dècada dels anys 60 del segle passat, èxits com ara el "Sapore di sale", el "Black is black", la "Luna de miel", etc. Si no vaig errat les cançons s'han escollit després d'un procés de participació popular. Que n'és de guapa, la democràcia, que ens permet escollir quines cançons ens cantaran !!! Ja se sap, determinats partits i determinat polítics en fan bandera de la participació popular. Participació per decidir entre el "Sapore di sale" i el "Guantanamera" !!! Quins pebrots ...

Com sabeu, aquesta és una segona versió, ja que l'any passat es va celebrar un "remake" de los "Festivales de Música de Alayor", que també van tenir lloc en aquesta llunyana i mitificada dècada dels 60. La veritat és que tanta nostàlgia m'embafa.

La pregunta que no puc deixar-me de fer és el perquè d'una política cultural municipal fonamentada en la nostàlgia. És aquesta una política cultural innovadora, creativa, participativa, progressista ? Crec, sincerament, que no. Perquè, repetesc, aquesta política ? Pens que el que se cerca solament és l'èxit de públic, sense anar més enllà. Que la gent, molta gent, pugui dir: "Que n'ha estat de polit, aquest festival, ens hem tornat a sentir joves com abans". O com diuen a Alaior, "ha estat gust". I això és, en definitiva, populisme. I malament quan les polítiques (culturals o en el terreny que sigui) es fonamenten en el populisme, és a dir, cercar contentar a la massa sense anar més enllà, sense uns objectius clars i transparents que fonamentin l'actuació dels poders públics. Ja ho sabien els romans, això: "Pa i circ", molt de circ per tenir adormida a la gent. I si pot ser, que en votin a les properes eleccions.

En fi, jo hauria votat per "Pulpa de tamarindo". Llàstima que no em van consultar.