M’havia reservat la lectura de l’obra finalista del Premi Sant Jordi 2006 per a l’estiu, els llibres de Dret m’han ocupat en exclusiva el curs escolar. Na Marga va llegir la novel·la aquest hivern i en va quedar entusiasmada, per tant em feia moltes ganes ficar-hi l’ull. Ara que ho he pogut fer, puc dir que no anava equivocada, na Marga. La novel·la de na Maite Salord és senzillament magistral.
Per què ? En primer lloc, la trama està molt ben pensada, és una novel·la que sap mantenir l’atenció del lector durant tot el temps, introduint-hi unes dosis d’intriga que l’apropen a la novel·la negra sense ser-ho. En segon lloc, l’autora utilitza uns recursos estilístics que fan que l’obra no es faci en absolut pesada, ben al contrari: per exemple el narrador va canviant, combinant la tercera persona (el narrador aliè que ens va explicant el que va succeint), amb la segona persona, és a dir, rallant directament als personatges, ara un, ara l’altre. La novel·la està narrada cronològicament, no obstant l’autora fa incursions en el passat i en el futur que, tot plegat, fa que sigui una obra molt dinàmica.
La novel·la està centrada a Menorca, i en concret a Ciutadella, però en cap moment cau l’autora en una obra localista, ni utilitza els tòpics que a la fi fan que s’infiltrin elements folkloritzants. Ben al contrari, na Maite Salord aconsegueix una obra on la ubicació geogràfica és suport però no finalitat ni element prioritari. A més, sap lligar perfectament altres llocs, com ara el Buenos Aires de l’emigrant, o l’Egipte on la nissaga dels Calafat va fer fortuna (fonamentat en fets històrics, per cert).
La vàlua de “La mort de l’ànima” no radica, però, solament en el fet que hi hagi una trama ben armada, ni que literàriament estigui molt treballada, sinó fonamentalment perquè aborda uns temes que ens conviden a la reflexió: des del tema de l’emigració, i no em referesc en aquest cas a la del protagonista principal sinó a la que ens planteja a través d’un personatge en principi secundari, n’Estrella, a altres temes que són el fonament de l’obra, com ara la solitud, la por, la mesquinesa humana, també l’amor, l’enyorança,...
En definitiva, recoman la lectura de “La mort de l’ànima”, i no perquè l’hagi escrita na Maite Salord ni pe ser una obra “menorquina” (que no ho és), sinó, senzillament, perquè és una gran novel·la.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Hola Mateu, benvingut a la blocosfera!
ResponEliminaHe llegit els teus primers "posts", i bé... no he descobert precisament ara que tenim moltes afinitats i coincidències, però m'ha alegrat veure que tots dos compartim també lectures: jo també som un devot de na Maite Salord, i més que mai d'ençà que vaig llegir "La mort de l'ànima", i també em va colpir la lectura de "l'Africà", de Le Clézio. Si t'agrada el tema africà amb l'enfocament de Le Clézio, et recoman algun llibre del sudafricà J.M. Coetzee, també Premi Nobel: Esperant els bàrbars, L'edat de ferro, o Desgràcia són alguns dels seus grans títols. Au idò, salut i lletres, i per molts d'anys!
Hola, Mateu! Celebro que hagis creat un blog. No he llegit res de na Maite Salord, però prenc nota. Aprofit per deixar-te l'adreça del meu blog: http://lacomunidad.elpais.com/desde-algun-lugar-del-mediterraneo
ResponEliminaT'aniré seguint. Una abraçada.
Mateu, acab de descobrir el teu bloc i em trob una crítica de La mort de l'ànima que m'ha emocionat. Moltes gràcies per les teves paraules. Per cert, això de despertar "devocions", Miquel, m'ha vingut ben de nou! Esper que si n'Olmo es decideix a llegir res meu, després d'aquests elogis, no quedi decebut. Una abraçada ben forta a tots!
ResponElimina