Voluntariat i patrimoni històric

Aquestes dies ha estat notícia a Menorca la constitució d’un grup d’intervenció de béns etnològics, béns lligats fonamentalment a l’activitat de la pagesia i que, al llarg del segles, ha passat a formar part del paisatge i de la memòria col·lectiva. Ha estat aquesta una iniciativa d’una entitat ciutadana, la Societat Històrico-Arqueológica “Martí Bella”, que està fent possible aquest grup que arreplega entorn d’una cinquentana de voluntaris amb l’objectiu de recuperar, mitjançant la seva feina personal, distints elements que formen part del patrimoni etnològic de l’illa, com ara barraques, ponts de bestiar, etc., i que en aquests moments estan en una situació de preocupant fragilitat que ha disparat les alarmes de l’entitat en qüestió.

Hi ha que dir que aquesta magnífica iniciativa no resulta nova a l’illa, donat que tenim altres exemples en què distints grups de persones s’han organitzat amb el propòsit de posar-se mans a l’obra. I això de “mans a l’obra” ho dic en un sentit figurat, de posar-se en marxa, però també en el sentit literal de l’expressió, “mans a l’obra” per tal que distints béns que formen part del nostre llegat patrimonial, que és tant com dir de la nostra cultura, de la cultura de tots, no segueixi la senda inexorable de l’abandonament amb el resultat final, desgraciat, no volgut, de la seva desaparició. Perquè, ben al contrari, es pugui no solament conservar, mantenir aquest llegat, sinó també recuperar-lo en el seu màxim esplendor. Tenim exemples relativament recents, com ara la feina de recuperació de les edificacions històriques de l’illa del Rei que està duent a terme l’associació d’Amics de l’Illa. O també la feina que està fent l’associació Lithica, amb la magnífica recuperació i posada en valor de les pedreres de s’Hostal, fins fa pocs anys abandonades, grans dipòsits que havien estat de deixalles i que ara tornen a mostrar-se amb la seva cara més amable gràcies a la feina feta.

També tenim altres exemples, potser els que van ser pioners en aquest camí, i que durant prou anys han estat duent a terme la seva feina, d’una forma callada per efectiva, com ara la tasca de recuperació del patrimoni marítim, d’antigues embarcacions que malgrat havien deixat de navegar per les aigües mediterrànies, no podíem permetre que naufraguessin en la mar de l’oblit. Una feina aquesta que estan fent els Amics de la Mar, i que en aquests moments està en un estat d’incertesa pel fet que la propietat de les pedreres de Robadones, dipòsit d’un centenar de barques, els vulguin fer fora. I també, naturalment, la feina que des de fa més de deu anys estan duent a terme els Amics del Museu de Menorca, en aquest cas una tasca centrada en la recuperació del patrimoni arqueològic, primer al poblat talaiòtic de Talatí, i aquests darrers anys al monumental poblat de Torre den Galmés, on s’estan salvant, investigant i posant a l’abast del públic diverses cases d’aquesta llunyana època de la història dels antics pobladors de l’illa.

Veim, així, que poc a poc s’ha anat estenent una xarxa de voluntariat que abasta diversos àmbits del patrimoni col·lectiu en l’intent de salvaguardar-lo: patrimoni etnològic, patrimoni militar, arqueològic, marítim, ...Un fenomen a l’alça que val la pena que sigui objecte de reflexió, si més no per part dels qui ens preocupa aquest llegat cultural que a tots ens pertany. Un fenomen, en definitiva, de recuperació en el sentit material del terme, que fa costat a altres feines que també són tant necessàries com ara les de divulgació, de reivindicació, d’educació, ...., i que també fan les mateixes associacions juntament amb d’altres.

La pregunta , però, que inevitablement em ve al cap és si aquesta dinàmica d’aparició de grups que fan feina material per a la recuperació del patrimoni històric no respon precisament a l’existència d’un buit, un buit provocat per la possible manca d’actuacions per part de l’Administració. És a dir, i en altres paraules, ¿estan omplint aquests grups amb les seves iniciatives de feina comunitària una deixadesa en les seves responsabilitats per part de l’Administració ? La meva opinió és que no. Consider que no respon aquest fenomen a una pretesa desídia de l’Administració. Ben al contrari, pens que el que s’està fent és una feina que complementa, precisament, el que l’àmbit de lo públic fa, o hauria de fer. Perquè no podem esperar que el papà Estat o la mamà Administració sigui la responsable del manteniment, de la preservació , de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural col·lectiu. En primer lloc, perquè això, senzillament, no és possible. L’Administració no pot arribar a tot, perquè, afortunadament, és molt el patrimoni de què en som responsables, responsables perquè ens ha estat llegat. I els diners públics sabem que són limitats, que no poden abastar les inesgotables necessitats en aquesta àmbit.

Però la qüestió no radica principalment en aquesta impossibilitat de l’Administració d’arribar a cobrir totes les necessitats en matèria patrimonial. Crec, més bé, que l’Administració ni DEU, ni HA DE, pretendre assolir de forma unilateral aquesta responsabilitat. Consider que si preteníem això aniríem ben equivocats. És evident que els poders públics tenen una responsabilitat molt gran, en primer lloc perquè són els titulars d’unes competències que han d’exercir, i perquè són, entre altres coses, els qui tenen el gruix dels recursos econòmics necessaris per fer possible aquesta tasca. Però l’Administració fonamentalment ha de vigilar, ha de controlar, ha de fomentar, ha de donar suport. Però la responsabilitat és social, és, dit d’una altra manera, de tots nosaltres. Per açò és tan important propiciar el clima necessari perquè sorgeixin grups de ciutadans que, prenent consciència de que el patrimoni, la cultura, és responsabilitat de la col·lectivitat, decideixin prendre part activa, amb les seves pròpies mans, amb el propi cervell, amb el propi cor, per a la preservació i la dignificació d’aquest patrimoni que ho és de tots.

D’altra banda, no hem de tenir cap dubte que el fet que grups de gent s’impliquin en aquesta tasca és la millor manera de conscienciar la resta de la població. Perquè, no ens enganyem, allò que fa l’Administració és vist com quelcom de llunyà, quelcom que no ens afecta tant de prop, no és percebut com una cosa pròpia, com si no anés amb nosaltres. En canvi, si la mateixa feina sorgeix de la iniciativa ciutadana és el camí més ràpid i més segur perquè l’altra gent se n’adoni que el que s’està fent és, en definitiva, lluitar per unes riqueses que a tots ens pertanyen, és, en definitiva, donar-li el valor que aquest llegat es mereix.

Barques, restes talaiòtiques, barraques, edificis històriques, feines i eines antigues: tot això fa un llegat d’un valor superior que tenim l’obligació de servar i preservar, i això ho farem realment possible des del moment que la idea del voluntariat en aquest àmbit vagi calant de cada vegada més en la nostra societat. És, per tant, qüestió que ens facem voluntaris en l’estimació dels tresors que hem rebut. Uns tresors que hem de transmetre, en millors condicions, a les generacions futures. Amb la implicació de la gent i amb la complicitat de l’Administració açò serà possible.

auctoritas

Els habitants de l’antiga Roma distingien entre auctoritas i potestas. La auctoritas la tenien determinades persones a qui la comunitat els reconeixia com a posseïdors d’uns coneixements i unes capacitats que els legitimava per emetre una opinió qualificada sobre afers que afectaven els interessos col·lectius. Així, quan el ius civile se separa del ius sacrum, la interpretació del primer passa a ser una comesa dels jurisprudents, la funció dels quals consisteix en respondere, una funció basada en la auctoritas. Per tant, quan rallam d’auctoritas rallam fonamentalment d’un ascendent moral de determinades persones, reconegut per la societat. És el conjunt de membres de la col·lectivitat qui atorga la auctoritas en tant que fa aquest reconeixement. La auctoritas es contraposa a la potestas, que té un significat de poder, el qui apliquen determinades institucions o persones en tant que capacitades legalment per fer-ho. En altres paraules, l’auctoritas implica reconeixement social, la potestas és reconeixement legal.

Aquests dies la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Esperanza Aguirre, ha estat notícia per haver proposat dues mesures que afecten l’ensenyament. La primera consisteix en fer una llei (que té un antecedent al País Valencià) per la qual els mestres i professors seran reconeguts com a “autoritats” : això vol dir en la pràctica que, si algú agredeix un mestre, la pena a que pot ser castigat és major (fins a 4 anys de presó i multa de 3 a 6 mesos, segons l’art. 551 del Codi Penal). D’aquesta manera, es vol reforçar la deteriorada figura de l’ensenyant, que ara per ara és sovint objecte de maltractaments per part d’alumnes i pares. Una solució, en definitiva, punitiva per als qui atemptin mitjançant l’agressió física o l’amenaça, a través de la consideració del mestre com a autoritat. L’altra mesura anunciada consisteix en reintroduir a les aules la tarima, amb l’objectiu de situar físicament el mestre per damunt els alumnes i donar-li així un rang de superioritat, rang que s’havia perdut amb la igualació que s’havia donat arran de l’eliminació de la tarima en qüestió. En definitiva, es persegueix que els alumnes tenguin clar que es troben davant una autoritat, a la qual cal respectar i obeir.

Crec que les propostes de la presidenta madrilenya contenen una forta dosi de demagògia, són propostes populistes que, més que cercar solucions als problemes greus que pateix l’educació, pretenen l’adhesió fàcil de la gent que, d’una forma acrítica, pensi que un problema de fort calat s’aclareix amb mesures banals. És, en definitiva, posar una cortina de fum davant la realitat.

No ens enganyem: els ensenyants no recuperaran la perduda autoritat pel fet que una llei així ho digui, ni perquè els elevem 15 o 20 centímetres per sobre dels alumnes. És el reconeixement social, el que cal propiciar. I per això, el primer que cal fer és tenir clar el rol fonamental que compleixen aquests professionals i donar-los mitjans perquè puguin fer la seva feina en condicions, cal situar l’educació com a prioritat de les polítiques públiques; creure, en definitiva, en l’educació. Quina contradicció, els qui volen reconèixer mitjançant la llei el caràcter d’autoritat dels professors són precisament els qui impulsen actituds com ara l’objecció de consciència a l’assignatura Educació per a la Ciutadania: que és això, sinó restar-los autoritat, als ensenyants ? I són els mateixos que practiquen una política de deteriorament de l’ensenyament públic, per tal d’afavorir l’ensenyament privat proper a la pròpia ideologia, a la seva visió del món.

Ara bé, l’autoritat del mestre no es recuperarà solament per l’acció dels poders públics (els qui detecten la potestas) sinó fonamentalment per l’actitud que adoptem les famílies: no és possible que continuem veient-lo com a rival nostre i dels nostres fills, uns fills a qui defensam a capa i espasa facin el que facin a l’aula. Qüestionant, amb aquesta actitud, l’autoritat dels mestres, una autoritat que algú vol fer-nos creure que es recupera via butlletí oficial.

L'estiu triomfal de les sueques

I no em referesc a les sueques que van portar una alenada d’aire fresc en l’atmosfera pesant i grisa de la societat espanyola dels anys 60, les que van regnar a les platges i van ser motiu de desig, ocult o no tant, per als reprimits mascles de l’època. Em referesc a la trilogia de “Millennium” (“Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”), de l’escriptor nòrdic, ja traspassat, Stieg Larsson. Les seves novel·les han estat un vertader fenomen social, que va més enllà de l’estrictament literari. Coneixeu algú que NO les hagi llegides ? Ha estat una autèntica febrada, la que han provocat aquestes sueques ! Objecte no sols de lectura, sinó de comentaris, d’intercanvis, ...., llàstima que el seu autor no hagi pogut veure i viure l’èxit de les seves obres. Unes obres que han, estat, en definitiva, un “best seller”.

Per cert que els “best sellers” són rebutjats sistemàticament per molts de lletraferits, que consideren –generalitzant erròniament—que són obres de segona categoria des del punt de vista literari, que són mers objectes comercials per al consum de masses i de les quals, per tant, en fugen tant com poden. No estic d’acord amb aquesta visió. “Best seller” no té perquè significar baixa qualitat ni banalitat. Aquesta postura menyspreadora de les obres massivament llegides correspon més bé a un elitisme recercat, em sembla. I no hem d’oblidar que obres com aquestes d’en Larsson tenen un valor afegit, i és que fan perdre la “por” de molta gent a la lectura, fet que per si ja és positiu. Ara mateix em ve al cap la sèrie de Harry Potter, que va fer possible que molts de fillets i joves s’apropessin a la lectura. Si dels molts lectors que tenen aquestes obres d’èxit, encara que només sigui una petita part queden engrescats per l’hàbit de la lectura, ja haurà valgut la pena.

Tornant a les novel·les de l’autor suec, crec que ningú no pot negar que estan molt ben tramades. No sé si literàriament estan coixes, però el que sí està clar és que són obres el desenvolupament de les quals fa que el lector s’hi enganxi, mantenen tot el temps la intriga i l’interès. Pens que el seu èxit també és degut a que hi intervenen uns personatges molt especials, l’estrella és sens dubte la Lisbeth Salander, un personatge tan singular, amb els seus traumes, la seva aversió a les convencions socials, la seva marginalitat, però també la seva genialitat i la seva fragilitat. Una característica de la trilogia és la visió que té de les relacions homes – dones, encara que --tot i que és de valorar el fet que signifiqui un autèntic al·legat en contra del maltractament de les dones-- pens que arriba a excedir-se en una visió excessivament negativa del paper dels homes. Són molts els personatges masculins presentats en negatiu, com a enemics de les dones, amb el perill de crear una dicotomia en què els homes sempre són dolents.

En definitiva, amb la trilogia de “Millennium” molta gent s’ho ha passat –ens ho hem passat-- molt bé aquest estiu.

EL PREGÓ

Sembla que el pregó de les festes de Gràcia d’enguany està aixecant certa polseguera, amb molts comentaris i amb molta gent ofesa, especialment de la part de ponent de l’illa, pel que sembla i també pel que llegim a la premsa insular.

He de dir primerament que el pregó em va semblar que no estava a l’alçada: pobre, gens preparat, farcit d’acudits fàcils i amb algunes referències que estaven fora de lloc: lloances a l’alcoholisme durant les festes, referències sexuals innecessàries, … Però d’altra banda tampoc no podíem esperar altra cosa tenint en compte el pregoner. En Santi Millán és un actor còmic que es dedica a això, a dir bajanades per fer riure a la gent, amb un humor barroer, pretesament "gamberro" i per a consum poc exigent. Per tant, vam tenir el pregó que corresponia al pregoner elegit.

Pens que l’Ajuntament de Maó hauria de revisar el seu disseny de pregó. Entenc que cada any els responsables municipals deuen tenir un dilema a l’hora d’elegir la persona que ha de donar el tret de sortida de les festes, perquè aquest acte s’ha convertit en un esdeveniment de masses (milers de persones acudeixen cada any a la plaça de la Constitució) i per tant han de cobrir les expectatives quant a popularitat de l’escollit. Això els ha fet caure en la necessitat de dur personatges mediàtics, que poca relació tenen amb la ciutat: Pepe Rubianes, Boris Izaguirre, Santi Millán, ... Així idò, el personatge es dedica a representar el seu paper habitual, però en aquest cas des del balcó de Dalt la Sala. I llavors tenim el resultat que tenim. No pretenc que el pregoner hagi de ser cada any un maonès “de raça” (d’altra banda he de dir que alguns dels millors pregons els he sentit de gent de la població, supòs perquè , conscients de la seva responsabilitat, se’ls preparen molt més), però sí algú escollit amb criteris més rigorosos. Perquè no una científica de renom o un bon escriptor, en lloc d'un còmic ? A no ser que el que pretenguem sigui un monòleg humorístic en directe. Però de programes còmics ja n’hi ha abastament a la tele.

Una altra qüestió, entenc que molt diferent, és com han ofès determinades al·lusions d’en Santi Millán, especialment per la banda de Ciutadella. Crec que no hem de tenir la pell tan fina, perquè el que va fer és, com deia, alguns acudits fàcils, i que com a tals s’han de rebre, no com a atacs o greuges a cap poble. Potser ens falta més capacitat de riure’ns de nosaltres mateixos, de no prendre’ns tant seriosament, tot i que això de vegades se'ns fa difícil, especialment quan les bromes venen de tercers. Però ja que vam tenir un pregó que volia ser humorístic, amb humor ens ho hem de prendre ...

I l’any qui ve, qui tindrem de pregoner ? Potser na Yola Berrocal (Mateeeuuu, no donis idees...)

CAPGROSSOS

Amb el pas dels anys, les festes es converteixen, més que en un moment present de gaudi, en refugi dels nostres records. Cadascú hi desa els més preuats, aquells que potser un dia ens deixaren una marca indeleble. El meu record més estimat de les festes de Gràcia, es vincula a la infantesa. Va ser llavors, als voltants dels set o vuit anys, quan vaig descobrir les festes d’una forma activa, participant com a capgròs, el que aleshores dèiem “cabezudos”.

Record el dissabte de Gràcia. En haver dinat, partia cap a l’Ajuntament. Allà, un grapat de fillets esperàvem que ens obrissin les barreres de Dalt la Sala per anar-nos a disfressar de capgròs. Unes teles vermelles i el caparrot, i ja estàvem frisosos de començar el passacarrer. Divertint els altres ens divertíem nosaltres. I, a sobre, ens pagaven ! N’era aleshores responsable en Tàquio Florit, empleat municipal, que ens donava deu pessetes a cadascun de nosaltres.

I partíem, amb els gegants i acompanyats dels sons alegres d’aquella banda de música que tan hieràticament dirigia el mestre Guasteví, a recórrer els carrers de Maó. He de confessar que dins aquella disfressa, era feliç. Potser perquè era la manera, sota aquell anònim i divertit caparrot, de vèncer la meva timidesa i poder gaudir així de la festa.

Esperava durant setmanes aquella ocasió. Però esperava especialment la passejada del dia de Gràcia. Perquè era el dia major de la festa quan la banda de música, amb els gegants i els capgrossos, passaven pel carrer de Santa Cecília, al barri dels pescadors. Fèiem aturada a ca’n Mateu es gelater, qui convidava els membres de la festiva comitiva, músics i capgrossos, a un polo. Era, per a mi, el moment àlgid de la festa, amb l’alegria del passacarrer i jo, orgullós, al costat de mon pare i ma mare, repartint la refrescant llepolia .

Són aquestes vivències les que ens van lligant a un poble. Unes vivències que aquests dies, com cada any, torn a reviure.

QUIN PERSONAL !

Em comptava l’altra dia una companya de feina un fet que l’hi havia succeït a sa mare: anava ella caminant per la platja de Sant Tomàs quan va veure tres informadors d’aquests que van fent campanya sobre la conservació de la platja i van explicant a la gent la necessitat de no embrutar-la, especialment amb les llosques de les cigarretes, i que amb tal motiu regalen als fumadors un cendrer cònic de plàstic. Quan va veure que un dels tres, una noia, estava fumant, s’hi va dirigir i en to de broma li va dir que suposava que deuria dur el cendrer per tal de no tirar la llosca a la sorra. La reacció de la informadora va ser totalment inesperada, per a la pobra dona: “Estoy en un espacio público y fumo porque me da la gana”, li va esbrufar, i va continuar: “y si tiro la colilla no pasa nada porque mañana pasará la máquina y la recogerá”. I va llençar la llosca al terra en un gest de clar desafiament.

A part del fet que aquesta noia sigui una mal educada de dalt a baix i que no hauria d’estar en aquesta feina perquè està actuant de forma contrària al que teòricament “sensibilitza”, hi ha un tema més de fons que em preocupa, i és el fet de la baixa qualitat d’alguns treballadors de temporada que tenim a Menorca. Com sempre, el problema no es pot estendre a tots, perquè és ben clar que hi ha gent magnífica que fa la seva feina d’una manera responsable. Però hi ha una minoria que ho malmet tot, gent supòs que a disgust amb la seva feina que donen una penosa imatge als visitants i també als qui estem aquí tot l’any. El propi fet que siguin treballs que es requereixen per a temporades curtes fa que no venguin precisament els millors i més preparats, sinó que moltes vegades són gent professionalment poc qualificada que va a salt de mata, amb la qual cosa s’aconsegueix oferir un servei degradat que desqualifica Menorca com a destinació turística (i que no se’ns ocorri, en bona part dels bars i restaurants, dirigir-nos al personal en català, que tenim moltes probabilitats de rebre una contesta fora de lloc !)

No sé com es pot solucionar aquest problema, llevat que administracions i empreses haurien de ser més curosos a l’hora de seleccionar el seu personal, i que els usuaris hauríem de ser més conscients dels nostres drets, i per tant denunciar quan hi ha una mala atenció. El que està clar és que no podem permetre que aquesta gent ens foti el negoci i que, a més, ens faci mala sang.

EQUIPAMENTS CULTURALS ¿MENORQUINS?

Fa uns quant dies em va sorprendre agradablement una noticia apareguda a la premsa insular. Es tractava de l’anunci de que la biblioteca municipal de Ciutadella ampliava, durant l’estiu, el seu horari, i que en lloc de tancar a les 8 del fosquet, hora habitual, tancaria 2 hores més tard, a les 10 del vespre. Vaig pensar que era una mesura molt encertada, adaptar l’horari a les necessitats i demandes del públic. Una bona iniciativa, així, de l’Ajuntament, compartida, pel que pogut comprovar, per altres biblioteques de la xarxa insular, que a més del seu horari, adapten també les seves activitats a l’època estival.

Aquestes iniciatives contrasten, però, amb el que succeeix a la biblioteca pública de Maó, la qual, durant els mesos d’estiu però també per Setmana Santa i per Nadal, fa ben al contrari: reduir dràsticament la seva activitat. Així, aquesta biblioteca sols obre 4 hores al matí de dilluns a divendres. En lloc d’adaptar el funcionament, i per tant l’horari, al que seria lògic en unes èpoques en què de més temps lliure disposa la gent, fan a l’inrevés. Jo crec que un equipament cultural públic ha de tenir clar a qui serveix i per a què serveix, i per tant ha de dinàmic, facilitar-ne l’accés a la gent, oferir propostes que siguin atractives. Perquè la biblioteca pública de Maó duu aquesta línea ? Solament hi trob una explicació, i és el fet que és un equipament que ni és titularitat de les institucions menorquines ni està gestionat des de Menorca. El seu titular és, encara !, l'Estat, el Ministerio de Cultura, i la seva gestió pertany al Govern Balear. Malgrat que fa molts anys que s’està demanant el seu traspàs, això encara no s’ha produït. I per tant, els menorquins tenim un equipament amb una gestió molt qüestionable i, amb una dotació de personal molt minsa, un equipament que en definitiva funciona a mig gas quan podria donar molt més de si.

He escrit “els menorquins tenim un equipament”, però la realitat és que “no tenim”, perquè no és nostre, malgrat estigui situat a Maó. Crec que ja és hora, que ho sigui, nostre, que es gestioni des de Menorca i que, en definitiva, serveixi a la gent que aquí hi viu. Per cert, també podriem parlar del Museu de Menorca, però això ja ho farem un altre dia.